Tornem a parlar d’Agatha Christie, un cop més. Sembla que en els darrers anys és una autora recurrent, tant en escenaris de Barcelona com de Madrid. És cert que les seves trames entretenen i que per a molta gent l’autora britànica suposa un retrobament amb les novel·les de butxaca que llegien a la seva joventut… Amb l’univers de l’autora tornem també a imatges recurrents, a textos allargats en excés, a estructures molt rígides (presentació de personatges, assassinat, explicació de coartades i resolució, a ser possible en una escena coral) i a posades en escena molt conservadores i fins i tot antiquades. És per tot això que aquesta versió de Muerte en el Nilo té el seu mèrit i el seu fet diferencial respecte a productes germans. Aquí el vestuari llueix i el decorat es va construint a base de maletes, cortines i llums de neó. També hi ha música en directe que dona un cert ambient a l’obra i li confereix l’aspecte de fals musical. Però, és suficient tot això per a fer un producte renovat i atractiu? Bé, anem a pams…
Crec que les intervencions musicals de Dídac Flores (piano) i Paula Moncada (veu) aporten al producte alguns dels seus millors moments, encara que no estigui justificat pels seus personatges ni per la trama en si. Les coreografies gestuals i la composició dels espais dramàtics ja són una altra cosa, perquè despisten i treuen entitat als personatges o a situacions concretes. Per sort, això es va diluint a mesura que avança la trama, tot i que aquesta resulta a moments feixuga i un pèl previsible, sobretot pels que coneixem els recursos de l’autora. Però, sigui com sigui, s’ha d’agrair l’intent de Víctor Conde (Pegados, La ratonera, Crimen perfecto, Los Miserables, etc) d’estilitzar el producte i canviar la imatge que tenim de Christie… encara que funcioni només a estones.