Alberto San Juan ha encertat gairebé de ple aquesta vegada.
Per al meu gust, en altres ocasions les ganes de transmetre un missatge podien més que la forma triada per a fer-ho. El contingut aixafava el continent. Que consti que el missatge és el que a mi m’agrada sentir i amb el qual estic sempre d’acord. Però segons la meva pròpia filosofia (la meva, no la de San Juan, que en definitiva és qui mana i fa les coses com ell vol, és clar) és bo tenir cura de la forma. M’interessa més una bona metàfora que em faci pensar que no pas el discurs ja mastegat, per molt d’acord que estigui amb ell. Artísticament és més interessant i difícil emmarcar un missatge dins d’una ficció que escenificar articles periodístics.
En aquest sentit, Alberto San Juan fa un pas de gegant en posar com a fil conductor la història de Luis i Pilar (“Luíses i Pilars”). La escenes entre Luis Bermejo i Pilar Gómez són brillants, il·lustratives i aconsegueixen tenir molta més força que els moments, diguem… didàctics. Marta Calvó, una deessa sobre l’escena, és l’alter ego perfecte de San Juan. Tots dos estan superbs. Però reconec la meva debilitat per Bermejo, que està d’allò més bé encara que el seu personatge recordi bastant al de “Els mariachis” i sobretot, Pilar Gómez, que no pot estar millor. Està en estat de gràcia i té un compromís amb el que fa, que hauria de ser un exemple per a qualsevol actor.
Text gran i poderós, que no escatima llenya per a qui se la mereix i que posa les coses al seu lloc. I uns intèrprets grandiosos acompanyats pel feinada de Paloma Díaz i del déu Santiago Auserón.
Un imprescindible que et remourà els budells i et farà parar a pensar què cony fem que no estem al carrer.
Només et queda punxar AQUÍ i llegiràs un comentari molt més extens en el meu bloc, DESDEELPATIO.