David Mamet i José Sacristán són dos noms que, per si sols i per separat, desperten interès i curiositat a cada nova estrena. El problema d’ajuntar-los no és que no puguin funcionar en una mateixa obra, sinó que els públics d’un i de l’altre potser busquen coses diferents. D’això me’n vaig adonar l’altre dia, quan enmig de la funció molts dels espectadors del meu voltant no semblaven mostrar-se gaire interessats per la proposta, oferint un molest concert de sorollets, atacs de tos, mòbils i, fins i tot, roncs. Pel que m’han dit, no és un problema aïllat, cosa que preocupa… però també demostra que a vegades els espectadors i els espectacles amb actor famós poden seguir camins separats i paral·lels, que mai arriben a trobar-se.
Muñeca de porcelana va ser una obra que Mamet va fer a la mida d’Al Pacino. Per tant, potser no estem davant d’una obra totalment lliure ni del tot rodona, però l’estil sec i tallant de l’autor és fàcil de reconèixer. El personatge principal podria haver sortit de Glengarry Glen Ross, i l’evolució de la història ens acosta a una peripècia semblant a la d’altres obres. De fet, els girs argumentals o els personatges amb cops amagats són una altra de les marques de la casa. Sacristán, per la seva banda, s’apodera de la funció amb la seguretat i la presència escènica que li donen anys i anys d’experiència. Potser el final no està a l’alçada de la seva gran interpretació, però penso que aquí l’error ha estat del director (Juan Carlos Rubio), que d’altra banda ens ha ofert una producció més que correcta i força ben servida.