El 19 de novembre de 2015 es va estrenar a Broadway, en el Gerald Schoenfeld Theatre “China Doll”, l’obra original, protagonitzada per Al Pacino per a qui Mamet l’havia escrit expressament. En fer-ho va voler construir un personatge a la seva mida, un personatge amb tot el poder. Va rebre dures crítiques, fet que s’ha anat repetint en diferents països i amb diferents protagonistes.
Bernabé Rico ha fet la versió que veiem ara dirigida per Juan Carlos Rubio i que té com a protagonista a José Sacristán.
José Sacristán és Mick Ross, i domina el món des del seu despatx amb trucades telefòniques que han de resoldre tot. Té un problema burocràtic amb l’avió que ha comprat a Suïssa, amb matrícula americana i que està immobilitzat al Canadà per uns problemes amb hisenda. Pensa que amb les trucades convenients ho resoldrà i podrà continuar amb els seus plans.
Al seu costat està Carson (Javier Godino), el seu assistent personal que atén amb diligència totes les peticions del seu cap, ha d’estar contínuament en alerta per contestar el telèfon, trucar, servir una copa i donar resposta al que li pregunta.
Un text que és pràcticament un monòleg de Ross mitjançant el telèfon, i que ens mostra un retrat del poderós que s’ha fet a si mateix, que és corrupte i vanitós i que no admet un no per resposta.
Per contra, el retrat de Carson és de la persona que està pendent d’atendre els requeriments de Ross, fins i tot amb el punt d’anticipació que li permet endevinar el que necessitarà al moment següent. Un personatge que passa per diferents fases i que va agafant protagonisme a mesura que la posició de Ross es desestabilitza.
José Sacristán, admirablement en forma als seus quasi 80 anys, dota al personatge de l’energia necessària a cada moment. Amb un to autoritari, acusador amb els seus interlocutors telefònics i amb el seu assistent, és després afectuós amb la seva jove parella, la seva “muñeca de porcelana”, la senyoreta Pearson, a la que vol protegir de qualsevol inconvenient.
Una particular visió del poder polític i econòmic, on a través de les trucades telefòniques constatem com de lligats estan ambdós poders i que qualsevol entrebanc pot fer que la relació es trenqui o es giri en contra com li passa al protagonista.
En acabar, un públic enfervorit aplaudeix. Malgrat tot hi ha alguna cosa que no ens ha fet el pes, segurament un text que no ens ha atrapat, ja que les interpretacions ens han semblat convincents. Hem sortit del teatre una mica decebuts, potser no és bo anar al teatre amb masses expectatives.
Si desitgeu llegir l’apunt original sencer, només heu de clicar AQUÍ