El teatre té la missió de fer crítica social i de portar a escena molts dels temes que amoïnen la societat, totes aquelles situacions en las que les ganes de cridar i escopir són frenades per la contenció civilitzadora imperant.
A Valèria Pisati li devem la idea, el text i la dramatúrgia. És una obra trencadora, molt atrevida amb certs moments còmics. Els textos són crus, descarats, grollers i provocadors. Pot crear sentiments de fàstic o enuig perquè porten a l’escenari les zones més fosques de l’ànima i la crueltat de la vida sense pudor ni contenció de cap mena amb una estètica enginyosa, curiosa i molt ben aconseguida.
Parlen de dones, de mares, de filles, de pors, d’inquietuds i soledat, de sexualitat no satisfactòria i embaràs no desitjat. Parla del fill demandant de l’atenció de la mare, la necessitat convertida en odi. Aquest fill és Pau Rosell a qui la passió se li escapa per la mirada.
Uns elements escenogràfics senzills proporcionen a les coreografies un impacte visual encertat i de vegades, d’una gran bellesa. Tot interpretat per Zubel Arana, Núria Dalmau, Daniel Mallorquín i la mateixa Valèria Pisati.
De moment, hi estaran pocs dies. Val molt la pena anar-hi.