Aquesta obra apareix en un moment en el que les minories fan tots els esforços possibles perquè es reconeguin tant la seva presència com els seus drets. Els interns de les presons són el grup minoritari més desconegut, desprestigiat, vulnerable i rebutjat de la nostra societat.
El protagonista de la obra és Pedro Cánovas, voluntari penitenciari de Justícia i Pau i el director del taller de teatre de Quatre Camins des de fa 15 anys. Fa una introducció amb versos d’alguns presos coneguts i tancats injustament durant anys a la presó com Marcos Ana o Oscar Wilde. Els versos projectats en una pantalla i la veu profunda i emotiva de Cánovas ens recorden d’una manera viva, descarnada i cruel que al darrera de grans murs i reixes hi ha un món que també és el nostre.
Els personatges d’aquesta història són els interns (absents a l’escenari) que compleixen condemna al Departament d’Atenció Especialitzada per la discapacitat intel·lectual i del desenvolupament (DAE–DID) del Centre Penitenciari de Quatre Camins, és a dir les persones amb discapacitat de tot tipus sotmeses al sistema penal penitenciari català.
Ajudat en la direcció per Pep Molina i estimulat pel Pare Manel, Cánovas en un monòleg corprenedor, explica les seves experiències al DAE DID i el treball que fa amb els interns, les dificultats que troba per fer expressar sentiments a persones que no en saben ni ho han pogut fer mai. I ho prova amb tots els recursos que té a l’abast o se n’inventa. És un gran facilitador de la comunicació. Els fa parlar d’experiències agradables, de somnis, els fa dirigir a una persona que ocupa una cadira buida o els fa parlar a ells mateixos davant d’un mirall.
Cánovas és un actor tardà que es va dedicar al teatre després de la jubilació i s’hi ha dedicat amb una finalitat molt clara: Ajudar les persones empresonades. No només això sinó que aprofita per fer una crítica al sistema penitenciari i a les parts més injustes de la justícia.
Jo vaig assistir al treball que es va presentar a les famílies i amics al DAE de Quatre Camins al desembre de 2016. Dono fe del que hem vist avui. La sotragada que vaig rebre llavors ha estat reforçada avui amb aquesta representació. El públic s’ha quedat en silenci després dels aplaudiments i ha trigat una bona estona en aixecar-se de les cadires.
És absolutament necessari que aquest treball surti d’un espai tan petit i tingui una projecció de gran abast. Ho necessiten ells i ho necessitem nosaltres.
