Ahir a La Badabadoc es respirava un ambient de nit d’estrena, nit de nervis, molts familiars i amics. Persones que trepitjaven per primer cop la sala i quedaven, d’entrada, atrapats per la seva calidesa.
Ahir es presentava la primera residència creativa de la sala, una comèdia dramàtica escrita i dirigida per Carla Torres Danés. Una peça anomenada NAUSÈE.
Carla Torres Danés (Barcelona, 1984) va fundar l’any 2014, Bambú cia. de teatre, una companyia amb actors amb i sense diversitat funcional, amb la qual ha dirigit sis muntatges i n’ha escrit els següents: “Anònim venecià”, “dorms?”, “El mirador de les paraules que no puc dir” i “Suzanne”.
NAUSÈE ens parla del conflicte entre els somnis juvenils i d’infantesa i els enfronta amb la realitat que s’acaba imposant. Un text que ens porta dels records a la realitat que viuen els dos protagonistes de la història, la Ruth i en Marc.
La Ruth (Carla Abulí) i en Marc (Albert Roig) són dos amics de la infància que amb trenta anys decideixen independitzar-se i comparteixen un pis de vint-i-pocs metres quadrats al Poblesec (… i no a Gràcia on haurien desitjat). Un pis on han de compartir cuina amb altres veïns. Un pis on no hi ha parquet, ni calefacció, ni tan sols és fàcil ventilar perquè no té el balcó amb plantes amb el que la Ruth havia somiat.
Lluiten per sobreviure, ella treballa en tres llocs diferents mentre ell intenta fer realitat el seu somni de convertir-se en escriptor. Ella surt del fracàs d’un negoci que havia engegat i que també li ha costat la parella, ell viu aïllat, tancat en el seu propi mon. Ella vol superar el dol per la mort del seu pare.
NAUSÉE, que agafa el títol de l’obra de Sartre a la qual fa referència, és un viatge interior i existencialista que porta als dos amics a recordar les seves il·lusions, els seus somnis i que es veu interrompuda per la realitat que truca constantment a la porta i els fa despertar.
L’escenografia d’Àngel Grisalvo ens immergeix en la vida d’aquestes dues persones i el caos que impera en el seu petit pis és el reflex del caos interior que viuen.
Una proposta que convida a la reflexió envers una generació que viu desesperançada el seu present i el seu futur, un text amb moments molt potents i unes interpretacions que han anat guanyant credibilitat i seguretat en avançar la representació.
Creiem però que caldria una revisió dels tempos, ja que ha acabat sent bastant més llarga del previst, i en alguns moments hem tingut la sensació que no aconseguien trobar el punt final.
Cal aplaudir la iniciativa de la sala, per impulsar aquesta primera residencia, i evidentment la il·lusió i la força de tots els que han aconseguit portar-la a escena.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ