Una producció de La Pulpe Teatro que forma part d’El Cicló, del Tantarantana. I abans-d’ahir dijous vam poder anar a veure la representació.
Aquesta proposta que es va estrenar el mateix dimecres, ha obtingut el premi de teatre “Ciutat de Manacor Jaume Vidal i Alcover 2018” i el text ja ha estat publicat per l’editorial Món Llibres.
Una proposta escrita i dirigida per Denise Duncan (Costa Rica, 1979), afrodescent, que viu a Barcelona des del 2005 i és cofundadora de la companyia La Pulpe Teatro, creada en 2011, i als que nosaltres vam conèixer amb “Absentee” en 2014, en aquest mateix teatre.
La seva reconeguda trajectòria en el món de la dramatúrgia i la direcció, l’ha portat a ser nomenada autora resident de la Sala Beckett per a la temporada 2019-2020, on desenvoluparà el projecte de la negritud a Catalunya i Espanya.
Denise Duncan està convençuda que el seu color de pell, “l’obliga” a intentar fer que la societat entengui que la diferència entre dues persones està en la ment, que l’important són els valors de la persona, no el seu color, identitat sexual, ideologia o religió. Ella ha viscut la discriminació en primera persona i creu que és molt difícil que una persona que no l’ha patit pugui entendre el que ella ha sentit en determinats moments de la seva vida. S’ha sentit menyspreada a Costa Rica i aquí. Està convençuda que les diferencies són valuoses i no motiu de discriminació, defineix el seu treball com una forma d’activisme afrofeminista.
NEGRATA DE MERDA ens enfronta als comportaments contradictoris que tots hem tingut, a la distància entre el que diem i el que fem. Una peça que posa el focus en determinats comportaments i maneres de veure el món. Una proposta que ens convida a reflexionar sobre les microviolències existents a la nostra societat i sobre els prejudicis que no com capaços de reconèixer.
En Nick arriba afectat de l’escola perquè l’Anna, la seva companya de classe, li ha dit “negrata de merda“. En Nick és fill adoptiu de l’Andrea (Ana Ferran) i en Pol (Dani Arrebola), és negre i té cinc anys. L’Anna és filla de la Laura (Mar Pawlowsky) i el Joan (Salvador Miralles), és blanca i té cinc anys.
Els pares d’en Nick intenten convèncer els pares de l’Anna perquè demani disculpes per l’insult racista, però els pares de l’Anna ho consideren innecessari perquè són “coses de nens”. Amb una sola frase comença la lluita de poder entre les dues famílies.
Els pares d’en Nick contacten amb una periodista (Catalina Calvo) que escriu un article sobre el tema. El camp de batalla està servit, cap de les parelles està disposada a cedir: aquest fet desencadenarà una confrontació entre els dos matrimonis per disputar-se la raó i una successió de fets de microviolència tan comuns a la nostra societat: el masclisme, el classisme, la xenofòbia, l’homofòbia, etc.
Una proposta amb un missatge molt clar i on veiem astorats com es desencadenen un seguit de fets a partir d’unes actituds intransigents. NEGRATA DE MERDA, parla de la violència. De com la majoria d’actes de violència provenen de la incapacitat d’escoltar-nos i entendre’ns, així com de les pròpies pors, de la rapidesa amb què saltem a l’atac quan sentim que se’ns qüestiona.
I també parla de la violència del llenguatge, de com una paraula que “només és una paraula” conté una expressió de pensament i transforma i modela la realitat que vivim.
Una posada en escena que busca la proximitat amb un escenari central i els espectadors distribuïts a quatre bandes, a tocar amb l’espai escènic.
L’escenografia totalment blanca, de Víctor Peralta, amb un terra que ens pot fer pensar que estem situats en un lloc simbòlic o en un mar de núvols, on les tempestes es poden desenvolupar en qualsevol moment; també el seu vestuari juga amb els colors blanc, gris i negre, potser per indicar-nos que gairebé mai tot és realment blanc o negre, sinó que existeixen opinions intermèdies i per tant una bona gamma de grisos.
En aquest espai ens presenten escenes curtes on la llum juga un paper fonamental, amb una “violència” in crescendo i un final certament sorprenent.
Al nostre entendre, creiem que s’ha volgut exagerar poder un pèl massa, les conductes dels personatges dels pares, fins a arribar a extrems que fan perillar la credibilitat dels fets que veiem desenvolupar-se a escena. Encara menys creïble posar en veu d’una nena de 5 anys la paraula “supremacista” com a reacció a l’insult prèviament rebut. Som conscients però, que s’ha volgut exagerar de forma expressa, per fer encara més evident aquestes situacions.
Una molt bona proposta que ens convida a reflexionar sobre les nostres pròpies conductes i unes interpretacions força convincents.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ