Aquest és un monòleg-trampa, però val a dir que ha estat concebut així des del principi. De fet, Dennis Kelly comença el seu text amb un to pretesament còmic… per mostrar-nos normalitat, per confiar-nos i també per etzibar-nos un cop de puny a l’estómac ja ben entrada l’obra. És aquest cop de puny el que ens fa replantejar-nos tot allò que potser ens ha fet riure, tot allò que ens ha entretingut frívolament en algun moment. Ara bé, crec que la decisió de Joel Joan de donar a tota aquesta primera part l’estètica -i una mica el to- dels monòlegs d’Stand Up no és precisament la millor idea. Predisposa el públic més en contra que a favor, i tampoc aconsegueix el rèdit de rialles que potser es pretenia.
Però superat el risc de l’escena nua, s’ha de reconèixer que l’obra manté l’interès en tot moment i aconsegueix afrontar la part dramàtica amb una serenitat esfereïdora. Aquí hi té molt a veure també la direcció, i sobretot l’experiència i el carisma d’Anna Sahun. El seu treball és precís i arriscat, i al final acaba aconseguint de l’espectador just allò que es perseguia: tenir-lo confiat, amb la guàrdia baixa, i just llavors assestar-li el cop de gràcia. Un cop que reescriu l’obra en els últims minuts; un d’aquells moments que capgira els esquemes de qualsevol… i que ha de servir per fer-nos reflexionar.