És difícil parlar de Nenes i nens sense desvetllar cap element del seu tram final. De fet, part de la gràcia és poder gaudir del muntatge sense cap mena d’informació prèvia, cosa que, malauradament, ja no és del tot possible si encara no l’has vist i estàs llegint aquestes línies. Em sap greu. Et demano disculpes. No hauria d’haver mencionat “el seu tram final”. Potser hi havia una manera encara més subtil de fer-ne referència, però no ho he sabut fer millor. Assumint el meu fracàs, només començar, en aquesta tasca impossible, si encara estàs llegint aquesta recomanació, intentaré compensar-t’ho animant-te a anar a veure aquest impactant monòleg.
D’entrada, has de saber que val la pena perquè no és el que t’esperes (ara, potser, una mica sí) però, sobretot, perquè és un viatge cap a un infern personal que et remou per dins com poques vegades passa. Disfressar-ho de monòleg còmic a l’estil del club de la comèdia, penso que potser no ha estat la millor idea. Enrareix un inici simpàtic que, no obstant això, no conté prou acudits per adoptar aquest format amb naturalitat. Per això, pot semblar una mica desconcertant, al principi o, pitjor: fallit. Ara bé, un cop anem entrant en el veritable relat que ens estan explicant, quan ja no hi ha marxa enrere, quan el gènere passa de la comèdia al terror, el testimoni que escoltaràs et glaçarà la sang i això ho canvia tot.
Nenes i nens és una experiència forta, intensa, on l’actriu Anna Sahun s’entrega en cos i ànima a la tragèdia del personatge, amb tots els detalls i sense perdre una més que interessant distància emocional que el mateix text li demana. És un exercici curiós, entre la conscienciació social i el nihilisme més desesperançat, que genera debat sense donar cap resposta. Un crit de dolor sense estridències. Una sorpresa tan inexplicable i cruel com la majoria dels casos amb els quals convivim de veritat a les notícies cada setmana. Et torno a demanar disculpes. Com més escric, més ho empitjoro. En tot cas, espero que, com a mínim, t’hagin convençut les meves paraules i que la propera cosa que facis sigui mirar quan la tornen a fer per intentar anar-la a veure.