El començament de Nessun Dorma és realment prometedor. Una dona d’una època passada –potser els cinquanta o els seixanta- arriba a una clínica de gent amb possibles i comença a donar sang… a canvi d’un cistell ple. Aviat saltarem d’època i coneixerem a la seva filla i a la seva néta. De seguida veurem que se’ns parla de dones lluitadores, d’injustícia social o de lluita de classes. Uns temes que Eu Manzanares, l’autora, ja havia abordat d’alguna manera o altra a Lo nuestro, una comèdia que ja va destacar ara fa un parell de temporades.
Però a Nessun Dorma hi ha alguna cosa que, de cop i volta, ho capgira tot. No sé si s’ha volgut sofisticar una trama que no ho necessitava, si s’ha intentat fer gala d’uns recursos narratius que no calien, o si s’ha volgut explicar massa coses. Potser no és cap d’aquests motius, però sí és cert que a mitja obra s’enceta una trama metateatral que despista. De cop es parla dels dubtes i els problemes de l’autora per tirar endavant una obra de teatre, deixant en un segon terme tota la història de l’àvia i de la mare, a la que realment estàvem molt enganxats. A lfinal tot enllaça d’alguna manera i entenem el sentit de tot plegat, però la sensació és que hem perdut minuts per poder gaudir més d’aquelles dones silenciades, i en lluita constant.
Les interpretacions d’Anna Barrachina (la mare) i Queralt Casasayas (l’àvia) són el millor de la funció, amb una quantitat de recursos que les fan passar per tota una llarga llista d’emocions i sentiments diversos. Les secunden amb gran eficàcia Tai Fati, Júlia Truyol i Pep Ferrer. Un nivell artístic molt alt per a una obra que, a moments, ens fa connectar d’allò més, i que en d’altres ens descol·loca. Tot i així, us recomano veure l’obra i seguir la carrera d’una autora tant interessant, i amb tantes històries per explicar, com Eu Manzanares.