Quan Giacomo Puccini (1858-1924) va composar Turandot, va retratar a través d’una trama plena de cruesa, inspirada en un antic conte persa i ambientada a la Xina mil·lenària, una princesa sense ànima, incapaç d’estimar, freda i implacable, que vivia reclosa voluntàriament per protegir-se d’un sentiment que temia. Només perdria la seva virginitat amb un home de sang reial que resolgués els enigmes que li plantejaria. El fracàs suposaria la mort. Donat el cas, i davant la seva reticència a lliurar-se al príncep que havia superat els reptes, aquest li ofereix una sortida: si endevina el seu nom abans de fer-se de dia, ell morirà. L’ària Nessun dorma (“que ningú no dormi”) pren aleshores el paper protagonista, perquè aquella nit ningú no pot dormir a Pekín. Qui sàpiga el nom del príncep i no el digui serà executat. Liú, l’esclava, enamorada del candidat, dona la seva vida per conservar el secret, en un acte d’amor incondicional. El príncep denuncia la fredor de Turandot, la besa i li confessa el seu nom: Calaf. Ella, l’endemà, rendida al seu encís, anuncia que “Amor” és el nom de l’estranger, i deixa pas a un desenllaç alegre i emotiu. L’amor ha triomfat.
Aquesta història, i el fet que Puccini deixa l’obra inconclusa al morir, just en el punt del suïcidi de Liú, aporta context a una obra que reivindica justícia social, que reclama un final diferent a allò que sembla escrit. Justament com diferent podria haver estat el final de Turandot. Es reclama la compensació de greuges històrics que no poden deixar ningú indiferent, i que haurien de provocar que ningú no dormís tranquil mentre la reparació no fos efectiva. Nessun dorma, que ningú no dormi, que tenim assumptes pendents!
Eu Manzanares, dramaturga i autora de textos molt elogiats, com Una paret blau-cel, Idoti Iranti, Lo nuestro o Frank, entre altres, reviu en aquesta obra, com a escriptora i directora, l’experiència d’una àvia que ven la seva sang a canvi de diners o menjar per poder mantenir la seva família. Aquesta pràctica va ser il·lícita a partir de 1985, amb l’aparició de la llei coneguda com Salus Populi, quan ja havia enriquit un veritable imperi farmacèutic que posteriorment, i paradoxalment, promocionaria, com a mecenes, luxosos actes culturals amb preteses finalitats filantròpiques, com aquell que, coneixent el seu passat, se’n renta les mans.
L’autora fa servir com a alter ego la neta d’aquesta donant, filla d’una dona de la neteja que ha après a empassar-se l’orgull per salvar la misèria que li donen. A través de la jove, guionista novell, s’entesta en destapar les misèries de la família, però, a mesura que l’establishment retoca el seu text, ella empodera les seves protagonistes, fins fer-lo rebentar, proporcionant un final alternatiu i boig a una història que semblava cantada, com podia haver passat amb Turandot si Franco Alfano l’hagués conclòs elogiant alguna cosa més contundent que l’amor (la justícia?).
El muntatge té diferents ritmes, que dinamitzen i sorprenen, enganxen i donen una nova perspectiva a un espectacle que comença a ritme pausat. L’Anna Barrachina, emotiva i amb un domini del ritme dramàtic que aporta seguretat al muntatge, la Queralt Casasayas, una clown multifacètica, espectacular, la Júlia Truyol, amb una dicció i una posada en escena absolutament dominadora, en Pep Ferrer, mostrant una capacitat camaleònica que atrapa, i la Tai Fati composen un conjunt interpretatiu que transmet les sensacions que el text conté, que són moltes. Aquest, amanit amb la impetuosa eloqüència de la música de Puccini, guanya potència i manté l’audiència atenta i activa emocionalment fins els merescudíssims aplaudiments finals.