Nessun Dorma és el resultat de la residència que Eu Manzanares va dur a terme al llarg d’aquesta temporada a la Beckett.
Es tracta d’una obra que es mou entre el drama i la comèdia.
Els esdeveniments no són del tot reals, però parteixen d’un fet real que l’autora descobreix de la seva família. El fet és que la seva àvia, durant els anys cinquanta, en plena època franquista, va haver de donar la seva sang a canvi de cistelles de menjar.
L’àvia de l’Eu va donar sang a una reconeguda farmacèutica per tal de poder menjar. Aquesta farmacèutica avui en dia patrocina el Gran Teatre del Liceu.
Nessun Dorma desenvolupa tres trames que s’entrellacen. Diferents moments en el temps.
Escènicament, també s’han creat diversos espais, diverses realitats o trames que es van entrellaçant per acabar fusionant-se.
L’obra és dinàmica, divertida, sorprenent i trencadora. Amb molts referents històrics i actuals. Amb girs argumentals i escenes sorprenents.
Tot és molt teatral. Fins i tot s’ha utilitzat un teló vermell, actualment en desús, que recorda als grans teatres.
Hi ha una escena realment divertida i trencadora amb un punt còmic que és impagable. La vis còmica de la Júlia Truyol ja la coneixia, però la gran descoberta ha estat la Queralt Casasayes i en Pepo Blasco que han estat sensacionals.
De fet, el repartiment és tot un encert.
Tres personatges principals que representen l’àvia (Queralt Casasayes), la mare (Anna Barrachina) i la filla (Tai Fati).
Complerta el repartiment Júlia Truyol i Pepo Blasco.
L’espai sonor i la Il·luminació són una part molt important de l’obra. De la mateixa manera que la música, que juga un paper protagonista i està molt relacionada amb la trama i la història de l’àvia.
Nessun Dorma ens parla de desigualtat, de capitalisme, de precarietat, d’explotació, de les classes socials, de dignitat, de justícia i de venjança.
Amb aquesta història l’Eu Manzanares amb aquesta història vol retre un homenatge a la seva àvia i a la gent humil.
Personalment, desconeixia el fet de donar sang a canvi de menjar.
Hi ha una escena on la productora diu “Jo no penso que el teatre pugui canviar res” “Crec que és inútil denunciar res en una obra de teatre”
Jo li diria que s’equivoca. S’ha de denunciar. S’ha de donar a conèixer les injustícies que van patir els nostres avantpassats durant la dictadura.
Com diu l’autora “És una història que ens toca de prop”
Gràcies, Eu per compartir aquesta història.