Next to normal és un d’aquells musicals petits, però de prestigi, que any rere any van guanyant adeptes i s’acaben convertint en peces de culte. El seu pas per la cartellera barcelonina el 2017 -amb Nina i Roger Berruezo en el repartiment- no va resultar precisament un èxit de públic, va ser més aviat un trànsit i una oportunitat perquè alguns descobríssim aquesta petita joia, guanyadora de tres premis Tony i d’un Pulitzer. A Madrid tampoc va funcionar…
S’ha de reconèixer que l’obra no és el que un s’espera quan va a veure un musical. No té coreografies, ni escenaris espectaculars, ni cap cançó excessivament famosa… A més, tracta sobre la salut mental, sobre la pèrdua i les relacions familiars. Un estil similar a Fun Home, que per desgràcia tampoc va acabar de funcionar en la versió catalana. Però justament la seva temàtica és el que la fa especial i l’eleva per damunt de moltes companyes de viatge. Pel que fa a la música, val a dir que ens trobem amb una banda sonora eclèctica en la que s’hi barreja el rock, el folk i melodies típiques de Broadway. El resultat és engrescador, i molt interessant.
La versió que ara ens arriba està volgudament abreujada, ja que l’experiència immersiva (pantalles i projeccions per totes bandes) així ho requeria. I la veritat és que no sembla que falti res, l’argument s’entén i els personatges mantenen la seva profunda veritat. Plàsticament, a més, el resultat és una autèntica trobada, i musicalment no es pot demanar més de cinc intèrprets entregadíssims i amb grans qualitats vocals. Al capdavant de tots ells, Alice Ripley, l’actriu que va estrenar el muntatge a Broadway i que va rebre un Tony pel seu treball.