Una història senzilla sobre la necessitat de sentir-se viu fent ús del joc i l’adrenalina és el que ens proposa el director Dusan Tomic amb aquesta obra basada en el text d’un dramaturg serbi. Curiosament, tant la història com els personatges ens resulten molt propers, molt de casa nostra i això ajuda a connectar amb ells, les seves preocupacions i el seu comportament. La proposta, gràcies també a la seva curta durada, és simpàtica i lleugera i, tot i que té daltabaixos de ritme i interès dramàtic, aconsegueix entretenir. Els seus tres actors es recolzen sobre el seu carisma i la seva naturalitat per sostenir una peça a la qual, en realitat, li manca profunditat, intenció i encert. El seus conflictes amagats són previsibles i es mostren desdibuixats, de manera que no toquen la fibra de l’espectador i, fins i tot, poden semblar poc versemblants. El problema principal, però, és que no es percep la pressió a la qual els protagonistes estan sotmesos. Els nervis i la urgència no són del tot presents i, finalment, un muntatge que hauria de resultar trepidant transcorre per les trames amb una tranquil·litat estranya. Malgrat això, funciona mínimament per fer passar al públic una estona agradable.
Enllaç copiat!