Una obra unipersonal que ens apropa a la realitat de viure en un lloc on comparteixes cultura i llengua però no un físic i, a la inversa, el que ocorre quan viatges a un entorn en el que, a priori encaixes però en el que finalment tampoc eres reconeguda com a igual. Parlem de racisme, de xenofòbia, de racialització. I per parlar-ne, Silvia Albert va molt més enllà de les paraules.
Ens trobem davant d’un treball íntim i cuida’t. La posada en escena, senzilla però creativa, conté els elements necessaris per activar el nostre imaginari de la mà de l’actriu. Recrea situacions a través del joc amb objectes i la seua interpretació de tal manera que, com a espectadors, els vivim amb ella. Sentim que estem allà, en aquell moment vital seu, acompanyant-la. A més ens trobem amb un bon treball de cos, precís i net, així com un suport audiovisual que, per altra banda dona un joc extra amb les ombres que projecta la figura de l’actriu sobre aquest.
Fem un viatge pels estereotips que porten a prejudicis i a una discriminació directa. Dur, mostra veritats enormes d’un manera molt directa. I, tot i així, no resulta més incòmode i agressiu del que ja carrega, per natura, portar a l’escenari un tema com aquest. Incomoda, porta a la reflexió, però ho fa des d’un punt constructiu i, com ja havia comentat, íntim i cuida’t. Molt personal.