És la segona de les propostes dins del cicle “Dóna’m veu. Dona amb veu” (teatre escrit, dirigit i protagonitzat per dones) que es pot veure a la Sala Fènix.
Es tracta d’un unipersonal tragicòmic, una història explicada en primera persona per l’actriu Silvia Albert Sopale, “una negra, nascuda dins una família de negres en un país de blancs”. Un relat que convida a reflexionar sobre el què és viure en una societat racista, i la necessitat de ser-ne acceptada.
És un text escrit per la pròpia actriu, en el que ens relata alguns fets viscuts (des de la seva infantesa fins al dia d’avui), per ella mateixa i d’altres dones com ella, en el que ens explica el que implica ser dona i afrodescendent en un país on s’ha sentit discriminada pel simple fet de tenir un to de pell diferent. No es tracta però, de culpabilitzar, ni lamentar-se, ni tan sols de mostrar cap tipus de rancúnia, sinó de reclamar el seu espai. Perquè tal i com diu ella “bajo tierra todos somos iguales”
“No es país para negres” en un principi neix com una reflexió sobre com la societat veu o no, als afrodescendents, i de quina manera aquesta mirada pot afectar-los, tan a nivell de creixement personal i en la construcció de la seva pròpia identitat. Finalment es desenvolupa a partir del poema “Me gritaron negra” de la poetessa afroperuana Victoria Santa Cruz, que l’actriu utilitza en més d’una ocasió, en algunes de les escenes del seu relat.
“De pronto unas voces en la calle me gritaron ¡Negra! ¡Negra! ¡Negra! ¡Negra! ¡Negra! ¡Negra! ¡Negra! ¡Negra! “¿Soy acaso negra?”- me dije ¡SÍ! “
“No descendemos d’esclavos, sinó de gente esclavitzada”
Silvia Albert Sopale ens proposa un viatge que parteix de de la seva infantesa. L’actriu ens parla d’algunes de les situacions incòmodes que ha viscut al llarg d’aquests anys , ho fa amb ironia i sarcasme, sense intenció d’alliçonar, sinó mostrar-nos com se sent una persona nascuda en aquest país però amb descendència africana. El públic que en un principi rèiem, mica en mica hem deixat de fer-ho davant de moltes de les situacions i fets relatats, degut al racisme que s’amaga al seu darrera. Cançons, frases típiques i acudits amb els que he rigut i ara em sento avergonyida, com les cançons dels eslògans publicitaris del “Cola-cao” o la de els “Conguitos”, que molts de nosaltres hem cantat alegrement. Frases ofensives, mirades ofensives, gestos ofensius, tòpics ofensius. ¿A qué sabe una mujer negra?, I tu d’on ets?, tot el cabell el tens igual d’arrissat?, I et dius Silvia?, les dones negres en el llit deveu ser la hòstia!!!, i ells què, la tenen molt gran?, “SE BUSCA ACTRIZ MORENA” i et responen que “no han pedido actrices de raza”. Negro, blanco, color carne.
La Silvia ens parla del que significa ser la parella d’un blanc i haver d’aguantar les típiques frases racistes que diuen els seus amics, o aguantar les mirades incrèdules dels seus familiars. Ens parla de la immigració, de les violacions i de l’explotació sexual. Ens parla que en aquest país el sòl fet de ser negra ja se’ls considera ciutadans de segona o tercera, perquè Espanya “No es país para negres” . Espanya és un país racista, xenòfob, masclista, corrupte,… No girem la cara.
Malauradament avui s’acaba i les entrades estan exhaurides. Desitjo i espero que la pugueu veure ben aviat en un altre sala en la que creguin que la veu de la dona és important, i vulgui ser escoltada.
“Al fin comprendí . AL FIN. Ya no retrocedo. AL FIN. Y avanzo segura. AL FIN. Avanzo y espero. AL FIN .Y bendigo al cielo porque quiso Dios que negro azabache fuese mi color. Y ya comprendí. AL FIN. ¡Ya tengo la llave!
NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO
NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO
¡Negra soy!”
***/****