No es país para negras és una obra que tracta sobre tots els problemes que envolten a les persones negres en països com Espanya, on, aparentment, no pateixen discriminació pel color de la seva pell. Una obra autobiogràfica, on la mateixa Silvia Albert Sopale ens fa un ràpid recorregut per la seva vida mostrant la dificultat que pot suposar ser negra en un país que és per a blancs.
Es tracta d’una representació on l’apel·lació al públic és clara, constant i efectiva. Silvia Albert, una espanyola negra, explica la seva vida i tots aquells problemes que ha tingut dins la societat al llarg de la seva vida. El públic, habitualment espanyol i blanc, reconeix aquest tipus de situacions i comentaris racistes dels que parla la Silvia. La identificació del públic, per tant, és immediata. Des de la comèdia, la Silvia representa un seguit d’escenes biogràfiques on, ser negra ha suposat un problema, un tema de conversació o una raresa digna de riures o comentaris.
Acompanyada d’un joc de llums i vestuari, la Silvia és suficient per encarnar a multitud de personatge i per parlar des de la infància, la joventut, el present… Escènicament simple, però efectiva, No es país para negras, suposa una miscel·lània que demostra que el racisme no només es troba al passat esclavista, sinó que a les situacions més quotidianes pot veure’s com, des d’una realitat on no hi ha visibilitat pel col·lectiu negre, una persona negra pateix un racisme directe.
Silvia Albert actua amb fluïdesa i ràpidament aconsegueix guanyar-se la complicitat i el riure del públic. Des d’aquest moment, inicia un viatge on denunciarà, des de la comicitat de l’anècdota, el racisme present a la quotidianitat espanyola. Iniciat amb simples anècdotes i fins i tot cançons populars, el seu discurs anirà prenent un to reivindicatiu on hi acabarà havent lloc per reflexions del mateix Malcolm X i on la pròpia actriu explicarà com es pot sentir un negre espanyol al viatjar al país de la seva mare i aprendre de les seves arrels familiars.
El que s’inicia com un relat còmica acaba com una reflexió sobre la tensió identitària que suposa ser negra a Espanya, un país que no es per a negres. El públic, blanc, escolta aquest clamor a la deconstrucció social espanyola per a que, ciutadanes com la Silvia, rebin la visibilitat que mereixen. Així, l’obra acaba sent una crida a la visibilitat del col·lectiu negre espanyol, que, encara a dia d’avui, segueix estant en una posició de subalternitat. Obres com la que presenta la Sala Fénix denuncien que Espanya no es un país para negras, amb l’objectiu que pugui, en un futur, ser-ho.