Al començament semblava una obra senzilla que plantejava temes ja coneguts i molt parlats. Poc a poc vaig anar comprovant que no vol dir que siguin acceptats ni incorporats a tots els sectors de la nostra societat. Fa falta repetir fins l’esgotament la visibilització de la diferència en tots els àmbits i des de tots els col·lectius que darrerament s’han posat en marxa en defensa de la igualtat.
Sílvia Albert Sopale fa un gran pas en aquest sentit. És un monòleg, un relat en primera persona que ens fa sentir molt a prop d’ella i de la seves vivències como a dona negra en un país de blancs.
Ella sola, sense massa atrezzo ni recursos viatja en el temps i l’espai, utilitzant cançons conegudes, no sé si voluntàriament desafinades, cercant els orígens a Nova Guinea i Nigèria, buscant en la seva besàvia els motius que la fan sentir segura a l’Africa i discriminada a casa nostra. L’ombra de la Sílvia dansant sobre un vídeo en forma de mosaic amb música africana és el millor moment per comprendre el seu desconcert.
L’obra està plena de tòpics que fem servir sense adonar-nos-en i que, amb clau d’humor, posa en evidència la discriminació a la que es veuen sotmeses les negres. Ella troba obstacles per dona, negra i actriu en un país on les dones, actrius i negres els costa fer-se un lloc. Ha estat un gran repàs a les dificultats en les que es troben les persones que ja no son de fora però que ho seran considerades per molt de temps. El món del teatre català s’hauria de plantejar aquest problema.