Una producció de ZOOPA adaptada i codirigida per Edu Pericas, que ens havien presentat a la roda de premsa del passat dia 23 de gener. La direcció escènica és compartida per Ota Vallés.
Es tracta d’una comèdia que vol reflectir les dificultats que té una persona grassa, en el seu dia a dia i la poca sensibilitat dels éssers humans que l’envolten, en no considerar-la com a “normal”, simplement per ser diferent dels estereotips de moda.
Inspirada en el llibre, escrit el 1991, ¡No quepo, no quepo!, de Lourdes Miquel que hi ha col·laborat en l’adaptació teatral creant amb Edu Pericas una nova dramatúrgia incorporant 5 personatges secundaris que acompanyen a la Júlia, protagonista de la història.
La Júlia va descobrir que era “gorda” un bon dia, de cop, quan tenia cinc anys i va sentir d’un adult “Ui, que gorda està la pobra...” segons explica, a l’escola ella no era la Júlia sinó la gorda de primer, la gorda de segon o fins i tot va arribar a ser la més gorda de cinquè.
Ens explica que els hi té molta ràbia al personal de vol de les companyies de lowcost on ha de volar literalment “encaixada” en el seient i on té enormes dificultats per cordar-se el cinturo.
També els hi té molta rabia, a les dependents de les botigues de roba on ella voldria comprar però que contesten invariablement, tot revisant-la de dalt a baix, “ui … no tenim la seva talla“.
L’actriu Esther Soto, amb una llarga trajectòria a La Cubana, interpreta a la Júlia i monologa sobre la dificultat de ser de constitució obesa en un món que valora les persones primes. Ella ens vol fer entendre que el fet de ser grossa no és motiu per ser més desgraciada que la resta de persones que l’envolten, ni s’ha de sentir culpable per això. Però no només ens explica divertides anècdotes on es riu d’ella mateixa i del seu personatge, és una proposta que ens parla de sentiments, de la necessitat de sentir-se acceptada i estimada en una societat que li és “hostil”.
Esther Soto interpreta magníficament el seu personatge que és una mica ella mateixa, amb un gran dinamisme i una gran capacitat de connexió amb el públic que ens sentim identificats en moltes de les situacions que explica.
Mireia Ros interpreta amb molta desimboltura i comicitat, reforçant i donant dinamisme a la posada en escena, els cinc personatges que envolten la Júlia, una dependenta de botiga, una amiga que li regala invariablement roba, una venedora televisiva de productes per aprimar, una monitora d’un grup de persones que volen aprimar-se i finalment el paper de la seva mare, preocupada per la solitud en la que viu.
Tota l’acció passa en una sola nit, la de Cap d’any, on la Júlia es prepara per a una festa de disfresses repassant propòsits per l’any que comença. Una trucada de darrera hora li destarota els plans … ella no té lloc en el cotxe on els seus amics van de festa a Piera …. la seva única alternativa, si no es vol quedar sola, és sortir amb els companys de feina ….
Una posada en escena molt dinàmica on ens divertim, ens emocionem i sobretot reflexionem sobre la dificultat que pot tenir una persona que no compleix els paràmetres físics que la societat imposa. Persones que per la seva obesitat, de vegades són excloses i marginades, molt sovint inconscientment, per la resta de la societat.
És evident que vivim en una societat amb tendències unificadores, fet que ens obliga a lluitar per acceptar-nos com som i defensar-nos, si cal, d’aquesta imposada uniformitat.
Ens va agradar força també l’escenografia de Laura Dilo, que ens mostra el dormitori de la protagonista, i que aconsegueix agilitzar i fer més atractiu, el que en bona part de la representació és un monòleg de la protagonista principal.
Una interessant proposta que es pot veure al Jove Teatre Regina fins al dia 10 de marc. Esperem però que tingui una llarga vida i que en acabar les representacions en aquest teatre, es pugui veure en molts teatres de Catalunya.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ