Carme Portaceli havia d’haver estrenat aquest estiu la versió teatral de La casa de los espíritus, però ja sabem que les circumstàncies han impedit que molts projectes tiressin endavant. És per això que, a últim moment, se li va encarregar un espectacle que radiografiés el moment actual i busqués textos (teatrals o no) on es parlés dels altres confinaments, i ja posats de tot allò que ens aïlla i no permet relacionar-nos. Aquí és on es barregen, de forma irrepetible, La pesta d’Albert Camus amb textos de Shakespeare, Ibsen, Charlotte Brontë, Caryl Churchill, Roland Schimmelpfennig o la mateixa Angélica Liddell, també present a la programació del Grec d’enguany. I per acabar, la paraula de Beckett i una profètica escena de Tot esperant Godot. Tot plegat, en forma d’oratori o, si voleu, de lectura dramatitzada… on una sèrie de moviments coreogràfics i tres o quatre moments musicals intenten donar unitat i sentit a un conjunt eclèctic.
La intenció és bona i el començament de l’espectacle, amb una pletòrica Rosa Renom, promet. Però ja se sap que a vegades els còctels només necessiten els ingredients precisos, i en aquest cas l’excés (tant de textos com de durada) acaba per llastrar el conjunt. Alguns fragments resulten innecessaris, confosos i poc adients, a part de que els moments musicals -la majoria a càrrec de The Sey Sisters– resulten postissos… tot i que s’agraeixen enormement. Si a això hi sumem algunes imprecisions i una flagrant falta d’assajos, podríem dir que el resultat no està a l’alçada del que s’esperava d’una sèrie de noms tant rellevants (Portaceli, Carme Conesa, Carlota Olcina, Eduard Farelo, Sol Picó, Nao Albet i molts altres). Però s’ha de dir, també, que a estones vam tornar a respirar a teatre, a sentir aquell plaer que tant des de platea com des del mateix escenari tant s’està enyorant.