Hi ha textos que tenen les seves particularitats, la seva poesia interna. L’obra de Jean-Luc Lagarce és, sense cap mena de dubte, un d’aquests casos. Només la fi del món està plena de repeticions, de frases que no acaben, d’expressions redundants, però també d’una estranya lírica que ho impregna tot. A estones dona la sensació que estem davant d’un text més literari que teatral, tot i que no es pot negar que els personatges que hi apareixen estan ben vius. Costa no rendir-se a aquesta família que es debat tota l’estona entre l’enfrontament i la tendresa, com si hagués quedat suspesa en un punt intermedi del que no pot escapar.
Oriol Broggi ha optat, com en altres ocasions, per un muntatge minimalista i estàtic. És possible que la senzillesa formal li escaigui, però reduir al mínim l’expressió i la interacció entre els actors ja és més discutible. Els llargs monòlegs, quasi sense gesticulació i llençats directament al públic, acaben per resultar redundants i mancats de naturalitat. Entenc que el director s’ha deixat endur per la part onírica de la peça… però en el fons es parla d’una família, de problemes que podem reconèixer fàcilment i de sentiments que exploten cada dues o tres escenes. Per tant, no li hagués anat malament acostar-se una mica més al realisme i tocar més de peus a terra. Els actors, amb tot això, fan tot el que poden… que no és poc. Tot i una certa fredor inicial, tots acaben tenint la oportunitat d’emocionar al públic i demostrar la seva indiscutible categoria.