Ja és oficial: no connecto amb les obres d’autors que pateixen vides tràgiques i moren abans d’hora, amb dramatúrgies no ben rebudes en el seu moment i que després de morts, es “redescobreix” la seva qualitat i passen a ser de culte. Crec que hi ha molta atracció per l’artista “maleït”, torturat i incomprès, i dubto de si no és aquesta la causa principal de la seva programació. També pot ser que no sigui capaç de captar els seus crits d’angoixa vital, com em passa amb Sarah Kane o ara amb Jean-Luc Lagarce, mort als 38 anys.
Un home jove (34 anys) torna a la casa familiar, després de molts anys, per anunciar que morirà. A causa del dolor i les ferides provocades per la seva marxa que ara tornara a supurar i, segurament, en un acte d’amor, no ho farà.
“Només la fi del món” es una pluja de paraules. Per a alguns és pluja mística, purificadora, i et cala fins a l’ànima. Per a d’altres, com jo, aquesta pluja lenta gairebé m’ofega. El problema, per a mi, és el ritme triat, exasperadament lent i basat en la barreja de silencis i repetició de frases dites i pensaments previs, simultanis i posteriors a haver dit el que un pensava, que potser llegits prenen tot el sentit però em van acabar semblant jocs estilístics i laberíntics on em perdia. Cert que el pensament no és lineal i es repeteix, i portar-ho a escena és tasca monumental que aquí em va superar.
I no és un problema d’obres de text i no pas d’acció. Simplement, com a espectador que paga una entrada i espera rebre emocions, aquí, cap no em va arribar. I com sempre en aquestes obres de divisió d’opinions, aneu a veure-la, que el que a mi m’avorreix, emociona a l’espectador del costat, i aquí rau la grandesa de les arts.
El millor: les interpretacions, amb magnífiques diccions i domini de mirades i silencis eloqüents que ho diuen tot i tot ho amaguen, petits, molt petits gestos, lleugeres inflexions que ho són tot, que han de transmetre el que tantes i tantes paraules pensades i dites no són capaces de fer.