Només la fi del món és una obra sobre la família, el pas del temps i la incapacitat de complir amb les expectatives. Una preciosa i tràgica història plena de converses pendents amb les quals resulta fàcil identificar-se i emocionar-se. En aquesta adaptació, Oriol Broggi opta per una posada en escena minimalista i sòbria, donant tot el poder a la paraula i a les interpretacions. Si bé és cert que això dóna lloc a actuacions memorables com la de Claudia Benito, també ens ofereix una obra excessivament rígida i psicològica.
La narrativa es construeix a base d’una successió de monòlegs on l’espai i el cos tenen poc a dir. Sembla que el protagonista observi o recordi el relat en lloc de viure’l. Idea que es recalca amb les escenes en les quals es limita a escoltar els retrets dels seus familiars sense oferir resposta i donant l’esquena al públic. Com si la família hagués decidit donar una conferència unidireccional, que malgrat estar carregada de grans emocions, no deixa de ser això, una conferència. Això pot dificultar la construcció i l’accés del públic a aquest microcosmos familiar, ja que al no haver-hi pràcticament rèpliques ni moments de quotidianitat, tant el protagonista com el seu públic queden fora del relat.
Si el tractament narratiu triat ja és auster i abstracte, l’escenari buit reforça encara més aquesta idea. En definitiva, una obra plena de grans moments i interpretacions que prefereix observar-se a si mateixa en lloc de prendre partit.