Ahir dia 12 era nit d’estrena al Teatre Biblioteca de Catalunya, amb l’obra de Jean-Luc Lagarce “Juste la fin du monde” (1990) amb el títol de NOMÉS LA FI DEL MÓN, en la versió catalana de Ramon Vila, i que està dirigida per l’Oriol Broggi.
Una escenografia despullada, una llum tènue, i Louis (David Vert) que comença dient amb veu pausada “Més tard, a l’any següent, em tocava morir-me. Tinc prop de 34 anys i moriré a aquesta edat”.
NOMÉS LA FI DEL MÓN … és paraula i interpretació d’actors.
Segons va indicar l’Oriol Broggi a la roda de premsa del passat dia 4, aquest projecte s’ha treballat de forma relaxada i en la seva posada en escena no s’ha volgut fer ús de cap mitjà audiovisual ni cap afegit escenogràfic, justament per donar valor a la paraula i a la interpretació dels actors.
Aquesta obra no va ser estrenada fins al 1999 i posteriorment ha estat traduïda a més de 15 llengües. A Catalunya, en 2003, se’n va presentar una versió, al Teatre Tantarantana amb direcció de Roberto Romei amb el títol de Just la fi del món.
El 2008 la Comédie–Française va afegir l’obra al seu repertori. Va guanyar el premi Molière del 2008 al millor espectacle en un teatre nacional.
… I tornant a la representació, a NOMÉS LA FI DEL MÓN, trobem a Louis que es retroba amb el seu cercle familiar, del que es va allunyar per viure la seva vida, i amb el que pràcticament no ha tingut contacte, tret de les postals que periòdicament ha anat enviant.
La seva mare (Muntsa Alcañiz), el seu germà Antoine (Sergi Torrecilla), la seva cunyada Catherine (Màrcia Cisteró) i la seva germana petita Suzanne (Clàudia Benito) esperen la seva arribada. I amb aquest retrobament apareixen l’amor, les pors, els retrets i tot allò que s’ha mantingut ocult durant els anys de la seva absència i que surten a la llum en el transcurs de la tarda.
Una obra trista, molt emotiva i crua dominada per la por. La por a no ser prou estimat. La por a no estimar prou.
Amb un llenguatge molt especial i poètic, és una peça construïda amb silencis i monòlegs dirigits al protagonista. Una persona que per primera vegada escolta els raonaments de cadascú dels membres de la seva pròpia família. I són uns monòlegs impregnats de tristor, de ràbia continguda, de ressentiments i d’amor. I tenen tanta força les paraules com el silenci del què les escolta. Tots ells són éssers estimats que definitivament han estat allunyats.
Totes les interpretacions han estat esplèndides, amb la dificultat que suposem implica el dir sense dir, esperant el moment. Pensaments que es podien llegir entre línies, que es podien escoltar sense que els actors diguessin ni una paraula. Ni tan sols la notícia d’una mort pròxima que en Louis no arriba a donar, però que transpira per tots els porus de la seva pell. Absolutament genials.
Una posada en escena molt acurada, on la música de Damien Bazin i la il·luminació de Pep Barcons acompanyen la paraula i les interpretacions. Cal esmentar també el bellíssim cartell de l’artista Carla Vilaró a partir d’un autoretrat d’Egon Schiele.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ