Jean-Luc Lagarce ho va fer tot d’hora. No podria dir que a destemps però sí fora de temps. Va escriure la primera obra als 17 anys, el van diagnosticar d’una malaltia, en aquell moment maleïda, als 33 i es va morir a l’any següent. Escriu “Juste la fin du monde” sabent que porta la mort a sobre. És una obra sobre la mort, però també sobre la família, els rols que juguen cada un dels seus membres i les dificultats per situar-se en algun lloc d’aquest nucli indestructible per més esforços que facin per sortir-ne. La situació de cada un dels membres és tan rígida que es pot descompensar en algun moment i la recol·locació posterior no és fàcil.
La família i la seva patologia interna és un tema recurrent al teatre per la seva quotidianitat i ens atrapa pel reconeixement de situacions pròpies o properes. Hi veiem les estructures familiars rígides que no admeten les diferències individuals. Veiem també la família com element integrador i protector i a la vegada repressor i constrictor que crea uns lligams que no es poden desfer ni fugint ni renunciant a la pròpia identitat.
És un relat autobiogràfic i al mateix temps un dibuix d’una societat rural francesa dels anys 80 i 90 del segle passat marcat per canvis socials, econòmics i culturals. L’amenaça d’una malaltia estigmatitzada que portava inexorablement a la mort va dificultar l’acceptació natural de l’homosexualitat com a opció identitària en aquell moment i que no ha estat reconeguda fins molt més tard i no arreu.
M’havia llegit l’obra abans d’anar-hi. El llenguatge és complex, és un llenguatge que no s’entén per les paraules. Quan hi ha diàleg és embarbussat, repetitiu, quequejant. Els personatges sembla que no estiguin acostumats a parlar, dubten i no escolten. Estableixen distàncies. La incomunicació és evident. Els monòlegs són la expressió dels sentiments més profunds i és aquí on rau el que Lagarce ens vol transmetre. El llenguatge preverbal hauria de ser potent per les dificultats d’expressió oral que tenen tots. La representació teatral hauria d’introduir un llenguatge corporal i uns canvis en les tonalitats vocals que el fessin comprensible. Però Lagarce no ho permet. En aquest cas la fidelitat al text crea hieratisme i fredor la qual cosa ha portat a interpretacions molt diverses. L’autor no busca l’emoció de l’espectador ni la seva complicitat. Tampoc busca la redempció ni el perdó. És implacable. Tot i així, Broggi trenca, amb algun detall, la rigidesa i la duresa d’un text que seria insuportable per la seva freda acceptació d’unes relacions trencades i un destí inevitable.
L’escenografia broggiana continua sorprenent-nos per la seva senzillesa i austeritat. Quatre elements simbòlics porten del passat al present (una catifa, una calaixera atrotinada i una cadira), i des del llenguatge al pensament (la cortina separa la situació present de les reflexions del protagonista).
Els cinc actors/actrius no ens han sorprès, tots amb un alt nivell interpretatiu, cada un brodant el seu paper. Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Màrcia Cisteró , Sergi Torrecilla i David Vert demostren, un cop més, la seva gran professionalitat.