Negant la violència no es desemmascara

Les funcions del teatre són múltiples i diverses. Pot entretenir, divertir, ensenyar, informar però també pot, i crec que té l’obligació, de denunciar i fer crítica social amb la intenció de modificar actituds i postures insostenibles. Aquest és el cas de la violència masclista que ja és impossible d’amagar i encara menys, de normalitzar. En aquest moment en cartellera trobem títols com “Aüc” de les Impuxibles, “Rebota, rebota y en tu cara explota” d’Agnès Mateus i Quim Tarrida o “Macho man” d’Àlex Rigola, el qual comenta en una entrevista que “És urgent prevenir i educar per transformar la societat patriarcal i evitar la violència de gènere”.
Aquest és el tema de “Només una vegada” on la dona, carregada per una culpa és capaç de perdonar una agressió puntual i deixar-ser convèncer per un sincer penediment. Sota la mirada distant però encertada i directa de la psicòloga, els dos personatges (Anna Alarcón i Bernat Quintana) van evolucionant cap al descobriment d’una relació més íntima desvetllant el poder que exerceix l’home i la humiliació i submissió de la dona. La violència té molts matisos i la Buchaca ens ha volgut mostrar la dificultat de descobrir-la entremig d’una relació aparentment sòlida, educada, tranquil·la i respectuosa. El perill rau en no saber identificar el que comença per una relació desigual.
Hi ha una història secundària que porta a un gir final sorprenent en el que la violència tan criticada és provocada per a aconseguir un altre fi. El paper de la psicòloga, representat correctament per Maria Pau Pigem, és potser massa partidista, fent diagnòstics i donant consells directes en lloc de fer que els personatges i el públic arribin a la conclusió per ells mateixos. Anna Alarcón sap interpretar magníficament tots els matisos de la relació i va canviant a cada escena a mida que va descobrint aspectes amagats voluntàriament.
De tota l’extensa obra de Marta Buchaca recordo “Losers”, comèdia representada fa 4 anys. Sap utilitzar amb elegància i ironia situacions com la soledat per despertar rialles i alhora sentiments de comprensió i tendresa. Aquí també ha demostrat conèixer la intimitat de tres personatges i d’una manera subtil però valenta ens ha mostrat com pot ser de transversal i oculta la violència masclista. Gràcies Marta