Nosotros no nos mataremos con pistolas és una obra que tracta el retrobament d’un grup d’amics que fa 5 anys que no es veuen. A diferència d’altres peces que comparteixen premisa, aquesta s’allunya dels clixés del gènere i aprofita els tòpics per avançar a tota velocitat. Les rèpliques són ràpides i esmolades. Els personatges estan ben definits des del principi i tenen una bona evolució encara que en alguns moments tingui salts un pèl bruscos/forçats i algunes accions quedin precipitades.
No obstant això, han aconseguit crear (recrear) una situació altament reconeixible. Uns mil·lenials de 30 que fan balanç de què han “aconseguit” i de qui són a partir de retrets, desitjos, mentides… i, sobretot, moltes veritats (d’aquelles que fan mal). La comèdia (o tragèdia) no només neix del bon text o de l’actuació propera dels actors sinó d’haver sabut captar una frustració generacional que està instal·lada com una estranya boira que sembla deixar-te només dues opcions: viure en la grisor absoluta o la via més escapista (alochol, drogues…).
Aplaudeixo sobretot els últims compassos de l’obra. Sense poder explicar res per no espatllar-ne el final, diré que recullen molt bé tota l’energia de l’obra i aconsegueixen elevar-ne el discurs. Us recomano que l’aneu a veure amb un grup d’amics, d’aquells de tota la vida, i quan sortiu del teatre asseieu-vos una estona a parlar… Si us atreviu.