La teva feina és un espai de llibertat per a tu? Aquesta pregunta que sembla innocent amaga una reflexió bastant interessant sobre què es per a cada individu la llibertat i quin és l’espai que ocupa i dirigeix la feina en la seva vida.
Tot comença amb la Maude, una periodista autònoma que no pot abastar tots els articles que té en marxa per aconseguir el que ella s’ha establert com a prioritari: una carrera rellevant. I mentre li va preguntant a la gent que entrevista si la feina d’aquests li aporten llibertat, no s’adona que potser s’hauria de fer aquesta pregunta a sí mateixa.
Amb aquesta reflexió de fons, i sobre el pes que li donem a cada aspecte del nostre dia a dia, l’obra va presentant a diferents personatges atrapats en les vides que porten com a autòmats. Persones que no es plantegen moure’s d’aquest espai que se’ls hi ha set assignat fins que es produeix un punt d’inflexió. I és aquest moment que els hi farà replantejar-se què fer en el seu present, deixant de banda com arribarà el futur.
Entre els personatges trobem a un creatiu d’una agència publicitària, una responsable de comptes de la mateixa empresa, una professora, un concursant d’un sorteig per guanyar un cotxe, una cosidora de sostenidors i un treballador d’una cadena d’automoció. I com a fil que els trama a tots, la periodista.
Tot i que el text és molt atraient falla alguna cosa en la seva estructura, perquè encara que sí que hi ha un fil conductor entre aquests personatges, en certa manera l’obra queda partida en tres segments molt diferenciats que no acaben de fluir. Està clar que són les tres fases que viu la Maude per fer la seva evolució, però en algunes ocasions aquest viatge no acaba de ser natural. La transició es veu forçada en la narrativa dramàtica i fa que l’espectadora s’adoni quan s’està preparant un moment que canviarà el camí de la Maude. I aquest coneixement previ fa perdre l’atenció en més d’un moment. Potser el text necessita d’aquesta segmentació, però portat a escena queda una mica abrupte.
Pel què fa a les interpretacions, destacar especialment la naturalitat de Carla Torres que desapareix totalment darrera del seu personatge i ens presenta una Maude directe, clara, sincera i molt espontània.
El tema que tracta aquesta peça és molt interessant i se’t queda al cap durant força estona, fins i tot un parell de dies després de sortir del teatre. Comences a plantejar-te si tu ets una d’aquestes persones que van amb inèrcia per la vida. Té molt de mèrit aconseguir tot aquest rebombori d’idees amb una producció d’aquestes característiques.