Uns mesos abans de la pandèmia vam poder gaudir, aquell cop en el Lliure de Montjuïc, de l’espectacle Paisajes para no colorear, una obra que serviria per descobrir a la companyia xilena de dansa-teatre La Re-Sentida. Tot i que aquell muntatge donava més importància a la paraula i acabava amb un claríssim discurs feminista, és fàcil trobar algunes semblances amb el que ens ofereixen ara. La coincidència més important és l’esperit de lluita i de reivindicació, així com un lliurament absolut dels intèrprets… que a moments arriben a un punt que frega el paroxisme o la catarsi.
Oasis de la impunidad té com a teló de fons la revolta xilena del 2019 contra les rèmores que encara deixa l’antiga dictadura a la societat actual. Va ser una revolta que es va acabar, com moltes que reclamen llibertat o justícia en països sud-americans, amb molta violència i els militars al carrer. De fet, l’ombra de Pinochet és molt allargada i tenebrosa, i la societat xilena actual viu ofegada per unes condicions realment precàries. L’aigua, l’electricitat, la salut, l’educació i el sistema de pensions estan privatitzats, i persones de quasi vuitanta anys han de treballar per complementar una pensió de 200€ en ciutats que tenen un nivell de vida similar al de Barcelona. Al final de Paisajes para no colorear ja es parlava d’aquesta revolta (llavors molt recent) però a aquí es el motor de l’espectacle, encara que els protagonistes siguin uns éssers grotescos, amb orelles enormes i moviments sincopats, que segueixen els dictàmens d’un fantasma i adoren a un militar en calçotets que tenen tancat en una vitrina.
Oasis de la impunidad és rica en imatges que causen gran impacte i que posen a l’espectador contra les cordes. Recordo el moment de la barbacoa, el de la manifestació o el de la manipulació del cadàver. Moments durs, i no massa subtils, que no deixen indiferent a ningú. I si a sobre hi afegim ritmes de música folklòrica, ritmes de carnaval o fins i tot La Bomba, de King África, tot es torna més absurd i tètric. En tots aquest moments, i en molts d’altres, els i les intèrprets donen el cent per cent i viuen la representació fins a a les últimes conseqüències. Busquen incansablement la comunicació amb el públic, fins al punt que li acaben endossant literalment el mort. Un autèntic cop de puny sobre la taula, o a la boca de l’estómac. Un espectacle del que sortireu realment transformats… almenys per una estona.