Ens ho havien advertit alguns amics, ens havien dit que era una proposta difícil, molt difícil i no pas per l’eusquera, malgrat els problemes habituals del Teatre Lliure amb la sobretitulació. Ens havien advertit de la complexitat del text.
I era veritat, un text enrevessat i complex que fa difícil el seguiment del conjunt d’històries que conformen l’univers literari d’Obaba. Nosaltres per sort, vàrem poder bescanviar les nostres localitats de fila 2 per unes altres amb una excel·lent visió de les dues petites pantalles laterals de traducció…… però ni així.
OBABAKOAK és una obra de Bernardo Atxaga (pseudònim de José Irazu Garmendia – Asteasu, Guipúscoa, 1951) publicada en 1988 i que va ser guanyadora del Premi Nacional de Narrativa en 1989. Aquest llibre és un compendi de 26 contes independents situats majoritàriament a Obaba, una població inventada del país basc on la fantasia i la realitat es confonen. Obabakoak en euskera, vol dir “els d’Obaba”.
La versió escènica de Calixto Bieito, (un dels nostres directors més admirats), ens presenta una selecció d’aquests contes: la del professor de geografia que recorda la seva relació amb una noia d’Hamburg que només coneix per carta, la jove mestra que ha d’aprendre a combatre la solitud, la d’un canonge que es relaciona amb un nen perdut al bosc …
A l’escenari, 11 actors. Hi ha bicicletes i diverses pantalles de vídeo de diferents grandàries on es projecten imatges que a vegades formen una imatge conjunta i a vegades totalment diferents i que al mateix temps es belluguen i avancen cap a nosaltres en un moviment coreogràfic molt treballat. Tot gris. Una posada en escena austera, que amaga una gran complexitat tècnica. Els personatges comencen a desgranar les seves històries. Les velles històries d’Obaba.
Una posada en escena molt poètica, amb imatges realment bellíssimes i on les bicicletes, que estan presents en tot moment, són el vincle visible amb la infantesa. L’estudi coreogràfic de tot el moviment, persones, bicicletes, pantalles, és potser un dels punts més remarcables d’aquesta posada en escena i que a vegades ens fa dubtar de si realment estem veient una obra de teatre de text o un espectacle de dansa contemporània.
Els espectadors en tot moment intenten seguir les històries, amb molta paciència durant les dues llargues hores de “lectura”; els que poden llegir bé la sobretitulació i encara amb més paciència els que els és impossible fer-ho; globalment però, el conjunt se’ns mostra una mica desordenat, caòtic i almenys nosaltres no acabem d’entendre el relat que cada un dels actors ens va explicant.
Sortim del teatre amb la sensació de que hem entès poc, molt poc, del que ens volien explicar.
Per veure l’apunt original, només heu de clicar en aquest ENLLAÇ