Ana Maria Ricart Codina em va arribar per “El metge de Lampedusa” un teatre documental i crític amb la societat, i també amb “Encara hi ha algú al bosc” amb el millor estil de Svetlana Aleksiévitx, o “Barbes de balena” recorregut històric a través de les cotilles de les nostres àvies, o la darrera, una profunda investigació de “La Víctor C” que ens va aportar informació sobre Catarina Albert que molts no teníem. En totes elles, la seva formació periodística deixa una empremta clara i dona solidesa a les seves obres.
Obsolescència programada és un guió original que ens ha sorprès pel canvi de rumb. Segons el programa de mà, el títol es refereix als electrodomèstics i altres aparells que les empreses necessiten eliminar del mercat perquè el consumidor en compri un altre. Amb aquesta idea es volia referir a la dona que ja no és útil per les missions que la història i la societat li han encomanat. Però a part d’uns petits detalls que mostren l’edat de la protagonista, la magnífica Victòria Pagès, la història agafa el seu propi camí i s’escapa de les mans de l’autora. Em recorda els escriptors quan diuen que els personatges van sols, la història es va construint poc a poc per ella mateixa i els autors els van al darrera i els donen la llibertat per fer el seu camí. En aquest cas, la autora permet una trobada casual i absurda de tres personatges cada un amb el seu petit gran drama personal que coincideixen en un moment de la seva existència. Els uneixen ganes de compartir passats i somnis.
El millor de l’obra és l’elecció dels intèrprets. Gemma Martínez, actriu ja consolidada nominada a Millor actriu revelació als Premis Teatro Musical 2011 pel seu paper d’infermera a “Pegados”. L’associem sense voler a personatges còmics com al mateix “Pegados”, “Rosas de la vida”, “Dolors” o “Ovelles”. En aquesta ocasió fa tots els papers de l’auca i demostra la seva gran capacitat interpretativa. Albert Triola que compartia escenari amb la Gemma a “Ovelles”, ens va commoure a “Smiley, una historia d’amor” i entusiasmar a “Maremar”. Victòria Pagès forma part de les nostres vides des que va entrar a casa nostra amb “Nit i dia”
Mònica Bofill, la directora, fa moure a tots tres en uns canvis ràpids d’escena i en un equilibri entre humor, poesia, simbolisme i ficció construïda a través dels records.
És una peça amable, lleugera en la que no passa res, vas esperant algun fet que trenqui els diferents gags però, en el millor estil Beckettià, Godot no arriba.