Hi ha personatges que acaben essent senyera d’algun moviment o d’alguna causa a reivindicar, però normalment són persones que no van ser conscients en el seu moment d’aquest paper ni de la seva simbologia. José Pérez Ocaña, més conegut com a Ocaña, va ser un d’aquests casos. La seva forma de ser, el seu art explosiu, la seva influència en una Barcelona grisa que just començava a despertar i la seva trajectòria vital -amb un final digne de les grans llegendes- van ser suficients per dotar-lo de l’aura de llibertat i desafiament que encara avui se li atribueix. També va tenir alguna cosa a veure l’encertat i oportú documental de Ventura Pons, així com algunes influents amistats (Copi, Nazario, etc.) que, amb el temps, van mantenir viu el seu record.
Aquest homenatge que li reten Joan Vázquez, Marc Rosich i Marc Sambola, en forma de recital de coplas, és una mostra més del seu llegat i la seva influència. Amb una guitarra, amb un actor en estat de gràcia que es desdobla entre el personatge i el narrador, i amb una pantalla on es projecten testimonis visuals de l’obra i de la Barcelona preolímpica n’hi ha prou com per construir un artefacte potent, reivindicatiu i directe. Un artefacte que ens recorda a aquell Paquito Forever que tantes alegries va donar al musical de petit format, però que aquest cop vol transcendir el personatge i anar una mica més enllà. És cert que en ocasions el document es menja les possibilitats de conèixer millor a la persona, i també penso que musicalment s’hagués pogut investigar una mica més… Però què més dona, si el resultat és un espectacle emotiu i completament evocador.