Ara que el teatre documental ha esdevingut un gènere bastant habitual dels nostres escenaris, resulta, fins i tot, refrescant assistir a una funció que explica la història d’un personatge real, sense negar la teatralitat i la idiosincràsia màgica de l’espai escènic. Marc Rosich, bon dramaturg però, sobretot, un magnífic adaptador, fa un homenatge en aquesta obra a Ocaña, artista queer de referència durant el franquisme i la transició, amb la música en directe de Marc Sambola, llum, ploma, color, sentit de l’humor i emoció. El conjunt resulta, doncs, una festa cabaretera de coples que, amb el seu in crescendo, atrapa l’espectador en la seva energia i un grapat de testimonis. Tot això, com indicava al principi, fuig del caràcter asèptic, rigorós i periodístic d’algunes peces de, per exemple, teatre verbatin, cosa que, de tant en tant, també cal aplaudir i celebrar.
Ocaña és un personatge que sembla demanar a crits un show d’aquesta mena. D’igual manera, Joan Vàzquez, al que molts recordaran pel seu memorable Paquito Forever, sembla haver nascut per encarnar l’estripat esperit d’aquesta icona underground, amb una actuació mesuradament efeminada però valenta i captivadora. Rosich, torna a demostrar, anys després de la seva obra Copi i Ocaña, al purgatori, el seu gran coneixement del tema i la seva capacitat de donar profunditat a aquest univers, explorant el context històric i atrevint-se amb una crítica sociopolítica de la Barcelona postolímpica. En definitiva, un exemplar exercici de memòria històrica que serveix també com a defensa de la llibertat i l’autenticitat individuals i, de pas, com a plaent entreteniment; cosa que, de ben segur, a Ocaña, li hagués encantat.