Ocaña és sens dubte un de les principals icones queer de la història d’Espanya, tot i que per a ell aquest terme no hagués significat res possiblement. Una figura que per la seva teatralitat i carisma, resulta ideal per a un muntatge d’aquest tipus. Marc Rosich dirigeix a Joan Vázquez en aquest recital teatral a ritme de cobla acompanyat per la guitarra de Marc Sambola i l’ajuda esporàdica d’un projector.
El pintor i performer andalús sempre es va autodenominar “teatrero” i Les Rambles eren “el seu escenari”. Un escenari on persones arribades de tot arreu d’Espanya i del mediterrani celebraven l’explosió de llibertat de la Barcelona que començava a coquetejar amb la democràcia. Un imaginari que aquesta peça aconsegueix reviure amb èxit en la ment dels seus espectadors.
Teatre documental, cobla i plomes de cabaret es donen la mà per a presentar-nos aquest carismàtic retrat de l’artista. Una vida eixelebrada amb un final, com era d’esperar, tràgic. Un cant a la llibertat, a la diversitat, a la descaradura i a la transgressió com a forma de vida. A vegades en personatge i altres com a narrador, Joan Vázquez aconsegueix captivar-nos durant tot l’espectacle. Encara que alguns puguin trobar a faltar un major punt de transgressió o fins i tot d’error per a fer justícia al personatge.
Marc Rosich tampoc perd l’oportunitat de llançar una mirada crítica a la Barcelona postolímpica. Igual que una cremada de bengala marcarà la fi d’Ocaña, la cremada de la torxa olímpica marcarà la fi d’aquelles Rambles salvatges. Capes de ciments, gentrificació i eslogans de “Barcelona Posa’t Maca” acabaran amb la forma de vida que Ocaña va encarnar. Després de veure l’obra, de camí a casa, transito per unes Rambles pandèmiques i desertes. No puc evitar pensar si després d’aquests temps tan foscos, tornarem a experimentar una explosió de vida, transgressió i alegria com la que es va viure en aquell temps, o si bé tornarem als Free Tours i les gerres de sagnia amb palletes de colors quilomètriques. En qualsevol cas, jo prefereixo pensar en quin serà la figura transgressora que tornarà a recordar-nos que aquesta ciutat mai va deixar de ser un escenari.