Fa dues temporades vam tenir l’ocasió de veure una obra de Juan Carlos Martel: “ Homenatge a Tomás Giner”, una obra documental on sis personatges parlen en primera persona sobre la Barcelona de la transició dels anys 70 i 80, la Barcelona alegre, revolucionaria, valenta però també convulsa i canalla. L’underground barceloní es va omplir d’aires de llibertat política, artística, cultural i sexual. En aquesta obra es parlava de José Pérez Ocaña i de Nazario i vam sentir gravades les paraules de Javier Mariscal, Carme Sansa i Jaume Sisa tots ells molt coneixedors d’aquell especial moment.
La visió global de tota aquesta època la resumeix Marc Rosich, dramaturg i director d’escena, en una presentació delicada i fidelíssima d’aquells anys a Barcelona a través de la figura d’Ocaña pintor, activista homosexual, performer, cantant i ramblero arribat de l’Andalusia natal. L’inefable Joan Vàzquez és Ocaña i canta amb un sentiment desbordant les seves cançons preferides, una selecció de cobles de Quiroga, León y Quintero entre d’altres. El director musical és el mestre Marc Sambola que és un puntal extraordinari a sobre el qual Vázquez pot fer el seu desplegament per recrear a Ocaña. Només començar la funció, els acords de guitarra et preparen pel millor, i el millor és tota la peça carregada de lirisme i cobles tan conegudes com “Ojos verdes”, “María de la O”, “Y sin embargo te quiero” i alguna sorpresa: Una cançó de Marc Sambola inspirada en textos de Garcia Lorca referint-se a la mort d’un amic de la infància d’Ocaña. “Se quiso ir a la luna sin saber que en la luna no hay flores para hacer miel”. Moment dramàtic que et commou profundament. Joan Vázquez ho pot fer tot sobradament, segur del seu moviment, de la seva veu parlada i cantada i del seu gran magnetisme. Ell viatja a través de tota la historia servint-se només de petits canvis de vestuari (Joana Martí).
No podien faltar les pintures del propi Ocaña ni un recull de fotografies d’ell i el seu amic Nazario, conegut per ser un dels més destacats del còmic gai dins de la moguda barcelonina d’aquells anys. Ventura Pons va debutar al cinema amb “Ocaña, retrat intermitent”, pel·lícula que va ser seleccionada al festival de Cannes al 1978 i que es va convertir en pel·lícula de culte. Nazario va participar també en aquesta pel·lícula i de la seva amistat va sorgir, després de la mort tràgica d’Ocaña, el seu treball titulat: “La Gloriosa Asunción de Ocaña al Reino de los Chulos“.
Moltes gràcies a tots per aquests inesborrables homenatges.