Presentar l’adaptació teatral d’una novel·la d’Alessandro Baricco ja suposa un repte prou arriscat com per valorar positivament el treball d’Ivan Padilla i el seu particular Oceà. L’obra és un compendi de personatges emocionalment extravagants que habiten a una fonda a la vora del mar i allunyada del món. Com l’oceà mateix, immens, inabastable, temible i bell, és l’univers personal de totes aquestes persones més o menys turmentades que s’ofeguen en les seves pors, misteris i insatisfaccions. La bona feina de tots els actors i les actrius salven l’espectacle, aconseguint realment commoure l’espectador en moments puntuals de gran intensitat interpretativa. L’altra punt fort d’Oceà és la música en directe del pianista Cels Campos que atorga l’atmosfera perfecta per un viatge tan oníricament dramàtic. Malauradament, la posada en escena de Campillo no treu tot el partit que un teatre amb dues grades de públic oposades com el Versus requereix i, fins i tot, conté alguna escena de simbolisme corporal veritablement pobres, comparats amb el nivell de la resta de l’obra. Tot i així, encara que la narració és, en general, massa feixuga, la duració total és ben encertada i deixa en el record diversos passatges que són poesia pura.
Enllaç copiat!