Concha Velasco torna al Goya per tercer cop des de la seva reobertura (anteriorment havia presentat La vida por delante i Yo lo que quiero es bailar) i aquesta vegada ho fa amb un text que narra els pensaments contradictoris que té ha tingut i té la mare d’un noi amb síndrome de Down. Es tracta d’una obra honesta i plena de bones intencions, però que malgrat mencionar alguna reflexió que es pugui sortir del considerat com a socialment correcte amb la voluntat de mostrar-se trasparent i realista, no acava d’anar més enllà de la seva pròpia superfície. Per tant, es cert que es mulla en algun aspecte en relació als sentiments de la mare, però ho fa mencionant-ho i no anant molt més enllà. Així mateix, la estructura és totalment convencional, arriscant poc i introduint elements previsibles que poden resultar una mica forçats. En aquest sentit, es troba a faltar més profunditat i una història menys rígida i impostada, tenint un fil conductor que no acaba de funcionar del tot i una resolució no gaire encertada. Malgrat això, la interpretació de l’actriu resulta convincent i juntament amb el seu company, meritòria i admirable interpretació d’un actor amb síndrome de Down, aconsegueixen que el vaixell no s’acabi d’enfonsar i que l’obra es pugui gaudir, tot i els seus defectes. Així, l’espectador presencia una funció tendra, distreta i sincera, però és probable que també s’emporti la sensació que aquesta podria haver anat molt més enllà si s’hagués pulit millor la història i s’hagués aprofundit més en el tema.
Enllaç copiat!