Algunes vegades, les virtuts d’un muntatge teatral no tenen a veure amb la tècnica o el talent sinó amb alguna cosa inaprehensible que no és reproduïble ni controlable. Olivia y Eugenio és una proposta fallida per diversos motius. En realitat, com a punt de partida funciona però el seu desenvolupament és lineal, esgotadorament reiteratiu i massa evident. No obstant això, la relació que estableix la protagonista, Concha Velasco, amb l’actor que interpreta al seu fill produeix una tendresa que traspassa la ficció i resulta veritablement entranyable. Aquest és l’únic punt ressenyable d’una obra amb problemes de to, que no sap si és un drama, una comèdia, una tragèdia o una paròdia. Les seves intencions són molt bones i el seu missatge és positiu i molt lloable però la seva dramatúrgia cau constantment en explicacions innecessàries i parlaments demagògics. Els discursos d’aquesta mare en crisi exposen idees amb comparacions absurdes que, segurament, pretenen donar peu a la reflexió però no ho aconsegueixen per la seva simplicitat. A més, l’espectacle és llarg, amb moments massa ensucrats i d’altres massa insípids. Potser per alguns espectadors, el final deixarà un bon sabor de boca pel seu vitalisme. Llàstima que l’evolució emocional del personatge s’executi en només els deu darrers minuts, després de més d’una hora de divagacions.
Enllaç copiat!