Les bones intencions poden posar dempeus al públic. Poden fer que marxi del teatre content i satisfet. I, fins i tot, poden fer que la gent vegi una obra que en realitat mai no ha existit.
Com és possible? Doncs bé, pper una banda trobem una il·luminació poc precisa que distreu amb reflexos incomprensibles, un espai sonor que s’encaparra a subratllar el que ja veiem i una escenografia que ni evoluciona ni acompanya l’obra. I el text hi ha moments que és millor no escoltar-lo. De debò, ho dic seriosament. Gira sobre si mateix una i una altra vegada, intenta instruir i moralitzar (a no sé quina població de no sé quin segle), a més a més, és previsible i molt poc arriscat quan ho ha de ser. Una oportunitat perduda per poder tocar el tema de la discapacitat allunyant-se dels tòpics
Però la gent valora, sens dubte, la parella d’intèrprets que hi ha damunt l’escenari. Ella destaca per la força, el talent i l’ofici i ell, per la professionalitat, la valentia i l’enorme habilitat per transmetre. I també agraeix que en una producció important es toqui un tema d’aquesta sensibilitat en una peça d’aquestes dimensions.
Si us agrada la Concha Velasco és un bon moment per veure-la fent una feina (ben difícil) i diferent de l’habitual (malgrat que no acabi de lluir) o bé per poder veure en Rodrigo Raimondi que, per desgràcia, no en tenim gaires, d’oportunitats.