Bellesa i elegància del text i de la interpretació

La Sala Olympia de París als anys seixanta del segle passat va representar la lluita de totes les forces progressistes i d’esquerres per finalitzar la dictadura, una dictadura que anava fent aigües per tot arreu però no es va poder enderrocar. A l’Olympia anaven els cantautors catalans i espanyols a cantar amb el públic per la llibertat. Paco Ibáñez hi va ser el 2 de desembre del 1969 i en aquesta obra, Carlota Subirós fa un repàs personal d’aquell famós disc i de la seva relació amb el teatre d’una manera elegant i estèticament perfecte.
Com si la directora ens parlés en primera persona dels seus records, les sis actrius són el seu alter ego i van passant del Paco Ibáñez a la inauguració, set anys més tard però el mateix 2 de desembre, del Teatre Lliure de Barcelona, centre fundat cooperativament el 1976 per un col·lectiu d’artistes. El Lliure va fer una aposta pel teatre de text en català i també va fer respirar aires de llibertat després de tants anys d’opressió.
Amb Palabras para Julia de José Agustín Goytisolo, comença a rodar el vinil col·locat en un tocadiscos al mig de l’escenari buit.
Max Gaenzel ens regala una escenografia elegant i sòbria per donar a les actrius més força interpretativa. Elles caminen per l’escenari buit recitant els textos nostàlgics, reflexius i descriptius de tota una època així com tot el que representa el teatre d’unió, de comunitat, d’un col·lectiu lligat per un mateix anhel. Carlota Subirós les fa parlar en primera persona sobre les vivències d’un moment, d’una música que no estava sola en la lluita. Elles també canten les cançons de Paco Ibáñez o reciten la poesia de Gabriel Celaya, Rafael Alberti, León Felipe, Blas de Otero, Miguel Hernández…. o expressen opinions sobre les bondats del teatre o recorden escens de diferents obres interpretades llavors (brillant Lurdes Barba). De cop i volta, Les Variacions Goldberg, interpretades per Neus Pàmies (preciós canvi sobtat d’època) acompanyen a tots aquests poetes posteriors.
Les altres: Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Alba Pujol, Kathy Sey i totes, reciten, canten, entren i surten de l’escenari per portes que s’obren amb una il·luminació perfecta o per trapes que s’obren al terra o a dalt d’una paret lateral de l’escenari. Tot es lleuger, el caminar, el moviment o les entrades i sortides a través dels escassos elements escenogràfics. Obra nostàlgica per alguns de nosaltres, de descoberta per alguns altres i de gaudi per la bellesa del text i la interpretació per a tot el públic.