Lara Díez Quintanilla ho ha tornat a fer. Si ja ens va enlluernar Herència abandonada, al Tantarantana, fa pocs mesos, ara a La Gleva hi podem veure un espectacle sobre aquesta broma pesada que anomenem vida, sobre com omplir el temps d’espera entre el naixement i la mort, o més ben dit, sobre si és possible o no omplir-lo.
És un text sobre l’espera, sobre l’estupefacció amb què assumim la nostra existència. Marta Aran aposta per una posada en escena vigorosa en què l’audiovisual permet el joc dimensional. Ja fa temps que el teatre, la ficció, de fet, parla sempre de la possibilitat de fer teatre, de narrar. Potser és el teatre allò que pot omplir el buit. Autora i directora creen dos personatges mancats d’expectatives perquè prenen consciència de la dificultat per a desfer-se de la memòria i la impossibilitat d’ocupar el present, la qual cosa les allotja en un llocTemps d’espera.
Lara Díez i Marta Codina transmeten amb mirada irònica el desempar i la pressió a què som sotmesos constantement per a fer coses i més coses.
Omplint el buit és divertida i fonda, ens anima a aturar-nos una estona i a repensar si allò que prioritzem en el dia a dia ens omple, si omple alguna cosa… o si no ho fa. Em qualsevol cas, dues actrius omplen un escenari cada vespre al Farró. Hi fan teatre, i jo he marxat ben ple.