La Biblioteca de Catalunya acull el text narratiu de Dostoievski de la mà d’Oriol Broggi i Andreu Benito. Un espai on sempre és un misteri saber quina disposició de grades i escenari et trobaràs. En aquest cas, una butaca sota una finestra serà suficient per ser el niu dramàtic on Andreu Benito es refugia durant tota l’obra. Amb pocs moviments marcats i un entreacte express, “Orgull” entra suaument per les orelles dels espectadors i van calant totes i cada una de les paraules que l’actor va defensant.
El monòleg ens parla de l’abús de poder i com això afecta la relació sentimental entre dues persones. De com dues figures que comparteixen certs aspectes sentimentals del passat no encaixen en un present i deixen de tenir futur. El protagonista principal, un prestador, buida sobre la terra de la Biblioteca tots els seus pensaments i les seves emocions que tenyeixen les parets de l’espai de cinisme infundat en autojustificacions del passat. El propi i únic protagonista del monòleg, Andreu Benito, és el metrònom de l’obra. Ell marca el ritme, els silencis, les pauses, les mirades… i va creant un vincle únic amb l’espectador que des del minut 0 de la funció es converteix amb el Mur de les Lamentacions.
A poc a poc es va construint la història de dos eixos que parteixen d’un mateix punt, però que amb el pas del temps divergeixen cada vegada més. Una narrativa esplèndida d’Andreu Benito que marca els dos rols en una relació “amorosa” on un és el prestador i l’altra empenyora la seva vida. La importància d’estimar i la manera de fer-ho es veu sempre condicionada pels actes i fets viscuts al llarg de les nostres vides.