És curiós que tinguem a la cartellera un espectacle que parla de la importància del silenci en escena (el de la Portillo al TNC) i que per altra banda la Biblioteca de Catalunya ens ofereixi un exemple tan interessant amb aquest text de Dostoievski. Orgull parla de moltes coses, però fa del silenci un element tècnic molt interessant que Andreu Benito utilitza amb una perfecció absoluta. De fet, es tracta d’un text inquietant i intimista, també conegut com Krótkaia, Una noia dòcil o La sumisa. En ell, un home gran (prestamista de professió) explica la relació que va tenir amb una noia jove que va començar demanant els seus serveis i que va acabar convertint-se en la seva dona. La incomprensió, els retrets… i sobretot l’orgull acaben per malmetre un matrimoni que ja va néixer condemnat.
Orgull ens parla principalment de les dificultats de comunicació entre les persones, que en aquella Rússia del segle XIX eren encara molt més grans. La diferència d’edat i de classe, a part de les barreres insondables entre homes i dones, eren el principal escull per a una relació d’igual a igual en la que pogués créixer la confiança i l’amor. El que més impacta és el reconeixement de tot això per part un home que es mostra intel·ligent i culte, però també incapaç de solucionar uns errors que, per altra banda, ja no tenen solució. És el retrat de la impotència, de la culpa i del penediment.
Andreu Benito sap posar-se com ningú a la pell d’aquest home contradictori i difícil de defensar. La seva és una interpretació matisada i sensible que no es pot amagar darrera de cap artifici ni cap excusa escènica. Només una butaca, un focus… i un públic molt proper. Potser s’hagués pogut fer alguna concessió (a vegades la immobilitat pot resultar igual d’artificiosa) però la decisió d’Oriol Broggi es deu potser al fet de deixar tot el pes a les paraules i als silencis. Aquests insondables silencis que Benito omple d’un misteriós contingut.