Assegut en una butaca un home explica al públic, als seus confidents, un segment de la seva vida en el moment en què ha perdut a la seva dona hores abans. Durant aquesta confessió de poc més d’una hora, narra com es van conèixer, com van arribar a casar-se i aquest final tràgic. En tot aquest viatge en els records del protagonista descobrim que va fer bandera de la severitat i la fredor, conseqüències d’un orgull extrem causat per una vida plena de humiliacions. En els silencis veia com creixia la seva força i com s’imposava a la seva dona. Creia que enfortir aquests moments li reportarien tot allò que sempre havia desitjat.
Andreu Benito és el pol d’atracció d’aquesta obra, amb la seva oratòria i presència a l’escenari. El pes de la història és suportat per Benito d’una manera estoica i continguda, amb moments d’esclat de ràbia, però al mateix temps demostrant que l’orgull del personatge no li permet deixar-se emportar per el dolor profund que sent.
El text traspua el dolor i la culpabilitat d’una relació desigual que acaba tràgicament. Intentant explicar les causes, sense justificacions, i contextualitzant la situació. Com tots els relats de Dostoievski, la complexitat psicològica dels personatges, el que estan a escena i els que no, marquen les accions i l’esdevenir de la resolució dels conflictes.
Benito suporta molt bé el pes del text, i va guiant a l’espectadora en el seu relat cronològic amb certa habilitat, però hi té en contra una part essencial del muntatge. L’estàtica de la posada en escena, el fet que el protagonista no es mogui gairebé de la seva ubicació durant tota l’obra, densifica l’obra innecessàriament. Aquesta quietud volguda, segurament per donar més pes a les paraules, provoca en el públic moments de desconnexió amb el relat i el què està passant. Tot això, fa que costi seguir la història i hi hagi la sensació que l’espectadora s’ha perdut en algun moment i que no segueix el fil que se li mostra. Amb algun moviment més o una interacció gestual amb el públic més propera i agitada, el text hauria acabat de tenir el sentit confessional que s’esperava, amb una espectadora activa i expectant.