És clar que és Dostoievski, i que la qualitat del text, Manyaga, és descomunal. I sí, és clar que l’Oriol Broggi l’ha llegit bé i li ha trobat el to, el ritme, el que cal fer i, sobretot, el que no cal fer. Però, aquest Orgull de La Perla és Andreu Benito i el seu dir genuí, particularíssim, únic. Ningú altre posa els accents on els posa Benito i en surt, no només il·lès, sinó triomfador. És un misteri la capacitat que té per dotar cada paraula d’una envergadura semàntica tan gran, el talent per farcir de tanta emoció cada síl·laba, tot allò que diu i tot allò que no diu.
Que difícil que és asseure’s a un sofà i mirar de mantenir expectants els espectadors. I és que a un home que recorda i diu els records amb veu alta, no li cal bellugar-se, no necessàriament vull dir, tan sols necessita dir: dir per contradir-se, per mirar-se ben endins i per abocar-se a l’abisme a què el duu la confessió, la veritat. I és en allò que té de veritat el text i la que transmet l’actor on hi recau l’emoció d’Orgull, o més ben dit, en la cerca, voluntària o no, d’aquesta veritat.
Tan importants com les paraules que diu Benito són els silencis, les pauses que el muntatge de Broggi col·loca sense témer el buit, llarguíssimes, com si de Lupa es tractés, com en una pel·lícula d’Angelopoulous, potser perquè el protagonista ha de decidir què dir i què no dir, perquè l’abisme fa por, fa por al protagonista, a l’actor i als espectadors.
Orgull és una experiència commovedora i íntima que parla del que també nosaltres som o podríem ser amb un actor superdotat en una de les seves millors interpretacions. No us ho penseu més i feu-hi cap.