Atenció! Orsini ha petat el/al TNC. El surrealisme s’ha citat amb l’adotzenada cartellera barcelonina per a desafiar els codis preestablerts que tan segurs fan sentir-nos gairebé sempre. Aleix Aguilà ha obert un forat, com aquells de què parlava Breton, que posa en relació elements aparentment distants, conceptualment i en el temps. La realitat entesa com a criptograma que cal desxifrar mitjançant claus que només podrem trobar en les interseccions, en l’allò difús. Aquest túnel en el temps, o vés a saber en quina altra dimensió, és una atmosfera onírica, de fet, sembla que els figurants del Guillem Tell que es representava al Liceu el 1893, somiïn el 2 d’octubre de 2017. Potser afinaríem més si parléssim de premonició: els protagonistes pressagien un esdeveniment que haurà de succeir més d’un segle més tard. Aguilà i Masó exploren les possibilitats del teatre com a rite de la clarividència.
Masó i i Judit Colomer han pensat uns decorats operístics, en què els Alps esdevenen el Cadí, paisatges simbòlics de què s’han apropiat les burgesies de cada època per a construir-se la seva identitat. Decorats que són paisatges artificials com l’himne que destrempa el personatge de Pol López enderiat a buscar l’essència de la identitat catalana. La història de Guillem Tell entesa com a mite fundacional helvètic permet el diàleg entre la Renaixença, l’independentisme català del segle XXI i la resistència dels camperols enfront dels Habsburg com a gèrmen de Suïssa.
El fil de què tiba Aguilar és el de la violència silenciosa i cruel que les classes privilegiades han exercit al llarg de l’últim segle envers els desprotegits. El teatre com a assemblea ciutadana n’ha estat testimoni i es rebel·la contra la impostura d’assistir al teatre només com a acte social i no com a experiència transformadora i respectuosa amb les seves treballadores.
L’elenc té una envergadura descomunal. Tots quatre s’expressen des de la singularitat i l’estranyeas, l’estupefacció de qui encara avui es planta a un escenari perquè uns quants els mirem per a desentranyar entre tots alguna cosa. No sabem quina, però.