Vera Mantero és un personatge en sí mateixa i és ella el motiu principal per anar a veure aquest espectacle. Es tracta d’un exercici antropològic marcat per la ficció que intenta recuperar i fer una radiografia dels serreños de l’Algarve a Portugal. Amb un muntatge que combina audiovisual, música tradicional, part de dansa i performance, Mantero ens intenta mostrar la cultura de la societat que viu – o millor dit, vivia- a la Serra, les muntanyes del nord d’aquella zona.
Comença aprofitant imatges d’arxiu dels anys 70 per formar un discurs de recerca i investigació de la zona i la seva gent. Com vivien, quins eren els seus interessos i com es veien respecte a la resta de població de la zona, del que ells anomenaven el sud de Portugal (i del qual només els hi separaven uns quants quilòmetres).
Mantero exposa davant dels espectadors el seu treball de camp a la zona, explicant com va començar el projecte de l’espectacle que ens presenta. Un factor important, el més significatiu, és la música tradicional. Com conjuntaven el treball físic amb l’espiritualitat que aportava el ritual musical que acompanyava les seves tasques diàries. Una població, en la seva majoria analfabeta, que vivien sense preocupacions més enllà d’aconseguir un plat a taula i viure tranquil·lament.
El discurs està molt ben estructurat, creant moments hipnòtics amb les imatges i els àudios extrets de l’hemeroteca de Michael Giacometti Salir –personatge que va fer un reportatge sota el títol Serra do Caldeirão als 70-. Tot aquest estudi antropològic amaga rere seu un punt de reflexió de la pròpia identitat i de la manera de viure de la societat. Entre tanta intensitat espiritual i històrica, s’agraeix l’humor que Mantero destil·la per tot el seu cos i la seva ment. Aconsegueix trencar el silenci amb riures sincers produïts pels seus comentaris que, tot i semblar espontanis, estan ben estudiats per captivar a l’espectador.