Des de que vaig descobrir al dramaturg i director teatral franc uruguaià Sergio Blanco en “Cartografía de una desaparición”, intento no perdrem cap de les seves propostes. Em fascina la seva manera d’escriure i expressar-se, el misteri que l’envolta el seu relat i la forma que utilitza per fer-ho. Sergio Blanco és brillant, intel·ligent, un geni capaç de transformar mentida en veritat. Els seus escrits són brillants i intel·ligents. Tan se val si són reals o ficticis, perquè la veritat sempre està present en cadascun dels seus escrits. Veritats dins el relat inventat, i mentides dins la confessió més honesta.
Precisament “Ostia” era un dels primers espectacles que vaig anotar a la meva llista d’imprescindibles de la programació de Temporada Alta d’enguany; i la veritat és que la vaig encertar de ple!!!
Aquesta peça va ser escrita per Sergio Blanco durant un viatge a la ciutat italiana d’Ostia. Va ser assajada a distància, mitjançant Skype entre el dramaturg, resident a París, i la seva germana, resident a Montevideo. Es va estrenar a la Sala Zavala del Teatro Solís de Montevideo, en el 2015.
Dalt de l’escenari dos escriptoris exactament iguals. En cadascun d’ells hi ha asseguts els dos germans, Sergio i Roxana Blanco. Sobre cada un dels escriptoris hi ha el text de la peça, una làmpada (únic punt de llum en tot l’espai), una ampolla d’aigua i una copa amb agua. Al terra s’hi pot veure un munt de diaris que cobreixen alguna cosa; més endavant sens dirà que és el cos d’un home que ha mort ofegat. Al fons, projectat en una pantalla, una platja i el mar en moviment. Podria ser la platja d’Ostia. És de nit. Sobre la imatge del mar, s’aniran projectant els títols de las vint escenes en que està construïda aquesta peça. No és cap dia en concret, ni cap data en concret. És ahir, és avui. De tant en tant s’escolta el “Magnificat” de Claudio Monteverdi, el tema “Torna da me” de Raffaella Carrà i ”Everybody’s changing” de Keane.
Des de un bon començament Sergio Blanco ens deixa clar que “Ostia” és un text escrit només per ser llegit (mai pot ser interpretat), i que les úniques persones que ho poden fer són ell i la seva germana, ningú més està autoritzat a fer-ho. Fins hi tot amb això Segio Blanco ens mostra la seva genialitat. Blanco ha creat un text efímer i mortal, que desapareixerà el dia que falti un d’ells dos. Segons les seves pròpies paraules “Ostia” és un homenatge a la bellesa d’allò efímer.
Tant és si es tracta d’un text, com d’una conferència o una lectura dramatitzada, Sergio Blanco es capaç de ficar-se a la butxaca al públic més exigent. Un públic que hipnotitzat per les seves paraules, tan a nivell narratiu, com pel to captivador de la seva veu, gaudeix immensament en totes i cadascuna de les seves propostes.
Aparentment “Ostia” ens parla de la relació entre dos germans, Roxana Blanco i Sergio Blanco, sobre la seva infància i adolescència, sobre la mort, les drogues, la sexualitat, l’incest, la malaltia, de les pel.lícules en blanc i negre i de la curiositat per les sales de cine X. Pot ser real o fictici, com en tots els seus relats, però “Ostia” va molt més enllà dels límits de l’auto ficció. “Ostia” ens explica la història d’Itàlia des del seu naixement, de la fundació d’Eneas, de l’imperi romà i de la malària que tot ho va arrasar, de la importància del seu port, de la seva participació en la primera guerra mundial, del desenvolupament del feixisme de Benito Mussolini, dels jueus, del Lido di Ostia, de la segona guerra mundial, dels cossos torturats i assassinats dels represaliats polítics uruguaians que van ser tirats al mar, dels desapareguts, del misteri que envolta l’assassinat de Paolo Pasolini,…
“Ostia” és un text d’auto ficció que parteix de fets reals, en el que Blanco mescla, de manera intel·ligent, realitat i ficció.
Un sol dia de programació. La sala plena de gom a gom. Entre el públic, dramaturgs, molts actors, periodistes, programadors, recomanadors i directors de teatre, així que, molt probablement, la podrem veure programada a Barcelona. Si és així, no us la perdeu!!!