Representar Shakespeare no és una idea nova. Només cal mirar la cartellera per veure que sempre se’n fa una o una altra. Ara bé, fer-ho a la manera clown ja és més excepcional i encara ho és més si es tracta d’Otel·lo! Una de les tragèdies més conegudes i que menys espai deixa per la comicitat.
Però ser original de poc serviria si a l’escenari no veiéssim l’espectacle que ens ofereixen aquests argentins. Des del primer minut ja estan suant la camisa (literalment). Un ritme vertiginós i divertidíssim ens porta d’una escena a una altra (passant per situacions còmiques, bromes, gags…) amb un treball físic (de cos i veu) precís i desacomplexat. Una escenografia modular que va creant diferents espais a la qual s’hi sumen diferents elements que s’aniran resignificant.
I on queda Otel·lo? Doncs és Shakespeare gràcies a la intel·ligència de Daniel Chamé (director i adaptador) a l’hora de capturar-ne l’essència. Per exemple, veiem un Iago que manipula de totes les formes imaginables o un Otel·lo que és un estrany fora del camp de batalla (ja que està en un registre diferent dels altres personatges). Si hagués de dir alguna cosa negativa, seria el tractament dels personatges femenins que surten a l’obra. M’estimo molt Desdèmona, Emilia i Bianca i la comicitat (com veiem en els altres casos) no passa per la beneiteria. .
Però no són només els personatges els que veiem, també les situacions. Reconeixem perfectament l’obra així que, si l’hem llegida, serà un plus més per anar a veure-la.